19 de març de 2019
19.03.2019
L'Escala/Figueres

«A Caldes, es va concentrar la memòria de l'Europa més convulsa del segle XX»

Rafel Nadal narra a 'El fill de l'italià' un viatge de recerca de la pròpia identitat i la història d'un amor prohibit en postguerra

18.03.2019 | 20:34
L´escriptor Rafel Nadal

L'any 1943 arribaren a Caldes de Malavella un miler de mariners italians refugiats. Això sacsejà la vida del poble i tingué conseqüències, fins i tot, molts anys després. El fill de l'italià és una d'aquestes històries colpidores. La setmana passada, el llibre es va presentar a la llibreria Vitel·la de l'Escala i el proper divendres 29, es farà a Figueres. En aquesta entrevista ens explica detalls de la novel·la.

El fill de l'italià parteix d'una història real, la vida de Narcís Barceló i Ciro Orefice.

Sí, està inspirada tant en personatges com en fets reals. La part contemporània, en la vida d'en Narcís i la seva família i també en la família italiana d'en Ciro. Jo, però, faig jugar els personatges i els acabo de construir dins un context històric real, la de l'arribada d'un miler de mariners italians a Caldes de Malavella el 1943.

Quan un escriptor troba una història com aquesta, no la pot deixar escapar.

És un regal. El primer, per part del jutge de pau de Caldes que és qui m'explica la història i em facilita tota la seva documentació, com historiador aficionat que és. Això em permet ambientar molt bé la part històrica de la novel·la referida a Caldes. El segon regal magnífic va ser que en Narcís acceptés parlar amb mi repetidament, així com tots els membres de la seva família. Després cal ficcionar el que t'expliquen per construir la història amb un ritme i aprofundir en uns personatges.

El 1943 arribaren a Caldes un miler de mariners, supervivents de l'enfonsament del cuirassat Roma, bombardejat pels nazis. La gent de Caldes ho recorda?

Molta gent ho desconeix, avui. Era una història que molts sabien però no comentaven massa en els últims anys i la gent jove no la coneix. Tot i que, dins l'àmbit familiar, hi ha gent que encara s'escriu amb els descendents italians, no hi ha cap record, ni placa, ni cap monument a Caldes que els recordi. Caldes és especial, perquè és un nus de comunicació important amb una gran infraestructura hotelera. Això fa que Caldes esdevingui com un resum de l'Europa més convulsa del segle XX. El 36 hi arriben els refugiats polítics, primer nens aragonesos i després famílies basques; el 37, el Vichy Catalan es converteix en hospital militar i arriben els ferits de guerra, molts dels quals moren i hi estan enterrats; acabada la guerra arriben més d'un miler de jueus refugiats i després els fan fora per deixar pas als italians. Anys més tard també arriben capitostos nazis. Per tant, la memòria històrica hi està concentrada en poc espai i poc temps.

Vostè parla de fets de postguerra, històries oblidades. Per què costa tant parlar-ne?

Molts ens ho preguntem. Ara, amb la distància, es pot parlar de tot i recuperar la memòria. Desenterrar i tornar a enterrar dignament tota aquesta gent, sigui del col·lectiu que sigui. Fer-los homenatges a tots aquests ferits de guerra que hi van morir i se sap qui són. És molt injust i avui en dia és un acte de justícia.


Això ens porta fins a en Mateu, el fill de l'italià, qui, tot i saber la veritat dels seus orígens, no es determina a buscar el pare fins ben entrada la maduresa.

Sí, passen trenta anys des que veu la fotografia del pare fins que es decideix a buscar-lo. I és perquè ell té una obsessió prioritària, la de deixar enrere la misèria i la violència que no suporta. Fins que no se'n surt, no pren consciència que el seu trencaclosques no està complet.

El personatge de la seva mare, la Joana, és colpidor.

És una dona doblement perdedora de la guerra, no per raons ideològiques, sinó per raons de gènere, per ser dona, i per raons de classe, de pobresa extrema. Sap que no pot marxar, que no es pot permetre ni somiar. L'arribada dels italians la sacseja perquè descobreix una amabilitat, una tendresa i això li serveix, no tant per voler marxar com per descobrir que ella podria ser una dona diferent, que hi ha un altre món. Ella, però, sap que és una perdedora, que és esclava de la rutina de l'opressió i la repressió d'aquells anys.

Sis llibres en nou anys. Veig que li ha agafat gust a escriure.

Sí, no faig res més que escriure. I si tingués més temps, més que escriuria. Ara tinc diverses històries que escric simultàniament i haig de decidir quina passa a ser el projecte del proper llibre. Per mi, és un privilegi, m'agrada escriure amb temps per reflexionar, amb més matisos i espai que quan era periodista. També treballar la llengua, netejar-la, polir-la i fer-la més àgil i precisa.

Amb aquest llibre, a més, li han concedit el Ramon Llull.

És un premi que dona molts lectors i crec que m'obrirà portes. També crec que ajudarà a fer un pas a les traduccions. Suposo que farà el camí de La maledicció dels Palmisano, traduït a 22 llengües.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook