12 de març de 2019
12.03.2019
Figueres

«La pèrdua en una edat molt tendra és un fibló que es queda clavat tota la vida»

L'escriptora Sílvia Soler recupera les relacions de família i entre germans, a la darrera novel·la

11.03.2019 | 19:26
L´escriptora figuerenca Sílvia Soler

Sílvia Soler (Figueres, 1961) publica la seva darrera novel·la El fibló, que en pocs dies s'ha posicionat a la llista dels més venuts. Ara els protagonistes són Els Sureda-Faura, una família formada per tres germans que, en la seva infància, viuen la tràgica mort de la seva mare. El proper 22 de març es presenta al Museu de la Tècnica de Figueres, en un acte organitzat per la llibreria Low Cost.


De què parla la seva nova novel·la?

Enllaça molt amb les meves novel·les anteriors, fins i tot algunes que estan una mica allunyades com L'estiu que comença o amb Un any i mig, perquè torna a parlar molt de les relacions que es produeixen dins de la família. En aquest cas, són tres germans adults, que van perdre la mare quan ells eren molt petits i la novel·la comença en el moment en què es mor el pare, que ja és una persona gran. Ells hereten una casa a Alella que està deteriorada i decideixen que la volen arreglar abans de vendre-la. Com que tots tres passen per situacions complicades, van a viure allà mentre l'arreglen.

Com és aquest retrobament?

Són tres germans que no s'estimen gaire, que no han tingut gaire bona relació. Se'n van a viure a la casa on van créixer i aquesta convivència és una oportunitat per reflexionar sobre tot el que ha passat. Si aquests germans s'haguessin tornat a reunir en un espai diferent, no hauria estat el mateix, però el fet d'estar junts en el mateix escenari on van créixer i on es va produir la tragèdia de la mort de la mare, fa que tot plegat agafi un pes especial.

La casa juga doncs un paper important.

En aquest sentit connecta molt amb L'estiu que comença, on també hi havia una casa familiar, però aquí encara té més pes. El que jo vull explicar ho resumeix una frase de la Natalia Ginzburg, que l'he posat al començament de la novel·la i que diu que les cases on hem viscut, encara que les venguem o les deixem a altres persones, sempre les portem a dins nostre.

Mentre la casa es reforma, la Laura endreça la biblioteca.

Sí. Hi ha una part que a mi m'agrada molt de la novel·la que és quan la germana gran, la Laura, que és la narradora de la història, es dedica a buidar la biblioteca del pare. El pare és un intel·lectual, un reconegut autor de teatre i mentre la va buidant va descobrint informació sobre el seu pare, sobre la seva mare, sobre tot el que havia passat abans que ells naixessin. Els llibres donen molta informació de nosaltres mateixos. Perquè has triat aquests llibres, quines dedicatòries hi ha, qui ha regalat un llibre a qui... La conclusió és que, si les cases on hem viscut es queden dins nostre, els llibres que hem llegit, que ens han regalat o hem regalat, també es queden dins nostre.

Per què ha triat la figura d'aquest dramaturg en la seva novel·la?

Tenia ganes d'explicar un fet que és bastant habitual. Hi ha persones que tenen una projecció pública, tenen una imatge i un reconeixement i un prestigi fora de casa, però moltes vegades això no es correspon amb la seva part íntima. A aquest home, la fama li arriba molt de sobte: fa una obra de teatre que té un èxit molt espectacular i llavors li arriba tot un reconeixement. Però també té els seus problemes i traumes i no és capaç de pair la tragèdia familiar i això fa que es tanqui, que no es relacioni amb aquestes criatures que han quedat orfes, probablement perquè no sap com fer-ho.

Com viuen la pèrdua els fills?

La novel·la és una gran reflexió sobre la pèrdua que ells tenen en la infància, que és com una espina que es queda clavada i els fa créixer d'una manera diferent. És la reflexió de com una pèrdua, sobretot quan són molt tendres, pot afectar els adults que després seran aquelles criatures. El fibló reflexiona de com es queda dins nostre una pèrdua important, és un tema del qual jo ja havia parlat en altres novel·les. Aquesta porta un títol que m'agrada molt perquè és la idea que resumeix la novel·la. La mare d'aquestes criatures mor per una picada d'abella, llavors el fibló que a la mare la mata, és, metafòricament, el que a ells, als fills, se'ls queda clavat a dins. Era una metàfora perfecta per mi i, a més a més, és una paraula que havia caigut una mica en desús i està bé recuperar-la, sona molt bé i és bonica.

Creu que és una novel·la molt diferent de l'anterior?

La gent que m'hagi llegit unes quantes novel·les veurà que sempre em moc en un mateix territori que és el dels sentiments i els de les relacions entre la gent que s'estima. Ara, en comptes de centrar l'acció en un grup d'amics, com en l'anterior, recupero el si d'una família.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook