Les Impuxibles són la fusió artística d’una pianista i una ballarina: Clara i Ariadna Peya, germanes, creadores i intèrprets. Una fusió que conté la potència de la qualitat artística de cadascuna per separat i l’harmonia del vincle que les uneix. El compromís social ha fet créixer en Les Impuxibles la necessitat de fer servir l’art com a altaveu de denúncia i canvi social, amb un clar posicionament sobre la política d’igualtats. Diumenge a El Jardí, de Figueres, a les set de la tarda, la companyia abordarà amb contundència el tema de les violències sexuals.
Com neix la vostra companyia i què ofereix?
Som la Clara Peya i l’Ariadna Peya, som germanes, som creadores i intèrprets. La Clara és pianista i compositora i jo soc ballarina i coreògrafa. Tenim una relació molt estreta i ens entenem molt bé artísticament. Tenim una mateixa manera d’entendre l’art i això ha fet que en un moment donat tinguéssim la necessitat de barrejar els nostres llenguatges escènics per fer un projecte juntes. Arran d’això va néixer la nostra companyia, que és una companyia que barreja els nostres llenguatges de la dansa, el moviment i la música. És una companyia que té un compromís social i polític fort, amb un llenguatge contemporani i molt acurat.
L’obra denuncia temes que malauradament estan d'actualitat?
L’obra parla de violència sexual. Nosaltres vam tenir la necessitat de posar aquest tema sobre la taula i al principi quan ho vam decidir i ho explicàvem la gent ens deia: «Ostres, voleu dir que heu de parlar d’això?», però nosaltres vam tenir aquesta pulsió, pensem que és un tema que està molt silenciat del qual s’ha de parlar obertament i llavors el que hem fet nosaltres ha estat una investigació molt profunda sobre les violències sexuals.
Com serà la posada en escena?
La posada en escena ve donada per cinc intèrprets, música en directe, moviment i text. El text l’ha escrit la Carla Rovira, que és la nostra aliada en àmbit creatiu en aquest projecte i el que es trobarà l’espectador són diferents vivències sempre des d’un punt de vista molt directe, molt cru, però a la vegada molt poètic i que intenta fer un crit, fer una rebel·lió, però a la vegada donar llum i donar cura a un tema que necessita un tracte elegant, però sense embuts.
Penseu que el teatre hauria de servir per reivindicar xacres socials com aquesta més sovint?
Pensem que el teatre i la cultura en general és un potent altaveu i nosaltres tenim el privilegi de poder-nos dedicar a allò que més ens agrada i per tant tot privilegi, segons el nostre entendre, comporta una responsabilitat. Per tant, utilitzar aquest canal, aquest altaveu per parlar de temes que puguin canviar o modificar o increpar coses que ens semblen injustes o que volem canviar per a nosaltres és prioritari.
No és la primera vegada que veniu a Figueres, oi?
No, no és la primera vegada que venim a Figueres, perquè nosaltres vam estrenar l’any passat un espectacle que es deia Paintbal, que és el nostre primer espectacle de carrer i el vam estrenar justament a Figueres es mou, que és un festival molt interessant que es fa en aquesta ciutat, que ens va agradat molt ser-hi i aquest cop és la segona vegada que venim amb Les Impuxibles, aquest cop dins del teatre amb Aüc, i ens fa molta il·lusió.
Aviat estreneu nou espectacle.
Estem a punt d’estrenar a la sala Beckett , el 20 de març, un espectacle que es diu Suite TOC núm 6. És un espectacle que parla sobre el TOC, el trastorn obsessiu compulsiu, i sobre l’estigma que tenen les malalties mentals a la nostra societat, com les acollim, com les separem, què vol dir tenir un patiment mental, què vol dir conviure amb gent amb patiment mental, realment tots estem malalts, que és aquesta societat suposadament sana? Reflexionem sobre tot això en un espectacle, com sempre, a través de la música, el moviment i la paraula. Tenim moltes ganes d’estrenar-lo.
És especial pel tema i perquè introduïu un nou llenguatge.
En aquest últim espectacle la companyia Les Impuxibles estem fent una aposta forta per l’accessibilitat. Nosaltres ja havíem tingut contacte amb la llengua de signes perquè tenim una companya que és intèrpret i a través d’ella ja hem anat indagant una mica en aquest tema. Vam fer la proposta que dins Suite TOC s’inclogués la llenga de signes com un llenguatge més de manera que sigui accessible per a persones sordes. És molt interessant que les arts escèniques arribin a tothom.
