05 de març de 2019
05.03.2019

Sílvia Soler: «Una pèrdua en la infància és una espina clavada tota la vida»

La nova novel·la de la figuerenca, «El fibló», té per protagonistes tres germans que han viscut en la «intempèrie sentimental»

05.03.2019 | 16:30
Sílvia Soler publica nova novel·la

Fidel al contacte biennal amb els seus lectors, l'escriptora Sílvia Soler torna aquests dies amb 'El fibló', la seva nova novel·la, centrada en la fictícia família dels Sureda-Faura, formada per tres germans que han crescut en una «intempèrie sentimental» que els marcarà la resta de les seves vides.

En una entrevista, Soler mostra la seva satisfacció per haver-la pogut titular amb una paraula com «fibló», que amb prou feines s'utilitza en l'actualitat, però que «és la metàfora que presideix l'obra».

Publicat per Columna en català i Destino en castellà, el llibre mostra els germans Laura, Ignasi i Judit, ja adults, després de morir el progenitor, el reconegut dramaturg Sebastià Sureda, un home amb el qual van haver de conviure des que va morir prematurament la seva mare, Helena, per la picada d'una abella, però que mai els va fer gaire cas, ni es va implicar en les seves vides.

La novel·lista figuerenca els enfronta amb la casa familiar, a Alella (Maresme), l'escenari de la seva infància, «on van passar els anys feliços, els de la tragèdia i els de després de la tragèdia», i els porta a tornar a residir a l'espai, mentre el rehabiliten i cuiden de la Margot, la tia paterna, que ha viscut a França durant anys i que els ajudarà a conèixer els secrets més recòndits dels seus progenitors.

«Crec que l'espina, la ferida que té la gent que ha patit una pèrdua en els anys de la infància, quedarà clavada durant la resta de la seva vida», afirma l'escriptora.

Tampoc amaga que, com tots els creadors, té les seves manies i aquí «més que en cap altra de les meves novel·les es reuneixen totes: les pèrdues, les famílies i les cases de les famílies».

Admiradora de Natalia Ginzburg, comença l'obra amb la cita: «Les cases es poden vendre o deixar a altres persones, però sempre es conserven dins d'un mateix», i argumenta que ella és de les que creu que són «la materialització de la família».

En aquest punt es deté i confessa que en aquesta novel·la és l'element més autobiogràfic que apareix, perquè la família que ha creat precisa que no té res a veure amb la seva i tampoc té res a veure amb la seva peripècia vital la dels personatges que poblen les pàgines.

En canvi, no defuig que durant la seva infància i joventut, pel treball del pare, la seva família va haver de canviar de casa i de ciutat en diferents ocasions, i de gran també ha residit en diferents habitatges, «cosa que m'ha fet entendre que una casa no és només les seves quatre parets, els totxos amb les quals estan construïdes».

Segons el seu parer, «guarden el record de tot el que allà s'ha viscut» i no defuig que: «veure una casa buida sense mobles és de les coses més desoladores que he viscut, potser perquè pateixo de desarrelament i no sé quina és la casa de la meva infància, perquè n'hi ha tres o quatre».

Aquest dèficit, reconeix, «em porta a compensar-lo amb novel·les en les quals les cases sempre tenen la seva importància».

D'altra banda, el lector també podrà deduir de la lectura de la novel·la que és de les que creu que, si es vol, encara que sigui als teus propis germans, a la teva família més directa, «també han d'ensenyar-te».

Independentista des de fa anys, Sílvia Soler dedica el llibre al president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, en presó preventiva des de fa més d'un any, i que per a ella és «una persona excepcional, en una situació absolutament injusta, perquè jo també soc d'Òmnium des de fa molt temps i ara em podrien estar jutjant a mi».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook