19 de febrer de 2019
19.02.2019
Figueres

Sor Lucía Caram defensa la idea que «Déu és dona»

La monja dominica va ser a Figueres per parlar de la necessitat de recuperar la paraula «amor»

18.02.2019 | 19:28
Sor Lucía Caram va omplir la sala de gom a gom

Sor Lucía Caram és una dona molt acostumada a posar-se davant d'un auditori i dir coses punyents, que arriben molt endins i remouen consciències. Paraules en les quals un poc creure més o menys però que, en molts casos, provoquen silencis quasi hipnòtics. Divendres passat no va ser diferent per tots aquells que van anar a escoltar-la, als antics jutjats de Figueres. Com a convidada d'Atenea, va cloure el cicle «Aula Oberta» parlant de la força transformadora de les dones. Durant la xerrada, la monja dominica, i punyent activista social, va confessar que estava convençuda que «Déu és dona» perquè és capaç de posar el cor en el que fa, un cor «que és la passió, que és la vida».

Per defensar aquesta idea, sor Lucía Caram, amb una mirada serena i molt directa, va anar molt enrere, fins a l'Antic Testament, on «es defineix la figura de Déu com a Rajamin». « Rajamin vol dir entranya materna, és la força que dona vida, la força que és capaç de transformar i, a la vegada, la força de l'amor gratuït. Per mi va ser la gran descoberta entendre que Déu no té nom perquè té tots els noms, Déu és Rajamin i entranya materna, és la vida que creix, que és gratuïta, que entaula relació primordial i vital, que és capaç de donar vida i tenir-ne cura, que creixi i pugui tenir autonomia pròpia».

«Si la nostra societat entengués que el paper de la dona és ser Rajamin a l'hora d'engendrar, de donar vida, de mantenir projectes, aquesta força es torna transformadora i és imparable», comentà la monja. A parer seu, «una mare no es qüestiona si ha de passar-se moltes hores tenint cura de la vida, si s'ha de posar al costat dels últims, dels que no tenen oportunitats, per generar projectes transformadors i humanitzadors, per ser capaços, com diu Pere Casaldaliga». Sor Lucía Caram no es va aturar aquí i va assenyalar que la gran aspiració dels homes hauria de ser «també ser Rajamin».


Per sor Lucía Caram és molt clar que només hi ha un camí possible: «Practicar la proximitat que ens portarà a humanitzar la Humanitat». «Si un estima amb compassió, que és la passió compartida amb la gent, s'esborren totes les lluites i reivindicacions i l'afany de demostrar una cosa o una altra. I quan passa això, deixarem de parlar de feminisme, i de lluites i reivindicacions, de celebrar el Dia de la Dona Treballadora».

Malgrat tot, allò que trobava a faltar sor Lucía Caram quan es parla de dona i les reivindicacions és «la paraula amor, que s'ha esborrat, i és la que pot tenir una força més transformadora». «Quan lluitem per la justícia, la igualtat i els drets de les persones, lluitem per l'estimació realment», afegí. Ella ho sap molt bé. Quan tenia només 10 anys, a l'Argentina, va veure imatges dantesques, explosions, morts... Va ser, aleshores, quan es va adonar de com alguns tenien tant i altres tan poc. I tot «perquè no ens estimem». Per la monja, doncs, «quan entres en la dinàmica de l'amor gratuït, sense esperar res a canvi, res pot parar la força imparable que tenim al nostre cor». «L'estimació també és femenina», conclogué.

«La dona està més centrada a captar el sofriment dels més vulnerables», assegurà tot recordant que han estat dues dones –Carme Forcadell i Muriel Casals– les que han fet possible el «torçar la voluntat política que sempre arribava a un límit i no avançava més». «Això és bo no oblidar-lo, perquè, quan es parla de les dones com a sexe dèbil, nosaltres ho fem de força, de força transformadora, capaç de trencar molts esquemes». A sor Lucía Caram, li agrada defugir el discurs feminista que contraposa l'home i la dona. «Hem de reconèixer la força d'uns i altres i tenir un projecte on tots sumem i aportem el que li és propi i original», afegí tot assegurant que «a les dones ningú ens ha de donar la veu, hem de prendre-la, agafar el protagonisme, ningú ens ha d'impedir fer el que batega dins el nostre cor».



La monja, nomenada Català de l'Any 2014, va recordar que aquesta no era la primera vegada que venia a Figueres. Ho ha fet en repetides ocasions abans, ja que la capital altempordanesa forma part d'un programa nacional per reduir la pobresa infantil. «Va ser una sorpresa per mi que a Figueres hi hagués famílies que s'ho estiguessin passant tan malament», reconegué.

La força de Caram va emmudir l'auditori i, quan va arribar el torn «del diàleg», només es va sentir una veu preguntant sobre la situació actual de l'Església: «No caldria fer un Concili i que hi anessin les dones?». Sor Lucía Caram no es va mossegar la llengua: «Si hi ha una comunitat que s'ha de transformar, com a comunitat d'Església, serà reventant-la per les costures i no des de dalt». Per ella, tot allò «que no hem estat capaços d'entendre per convicció, ho haurem d'assumir per nassos». Amb l'arribada del papa Francesc, que vol transparència «i ensorrar-ho tot», «ens trobem amb un camp de fems». Però sor Lucía segueix creient en la força transformadora fent-ho des de dins. «A l'Església catòlica, és molt difícil ser cristià. Jo aposto per ser cristiana, per viure en la fe i per recuperar el gest de l'últim sopar». Un gest que portarà el canvi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook