15 de febrer de 2019
15.02.2019
Figueres

La Virgueria arriba a Figueres amb «Medusa», un muntatge impactant i d'alt voltatge

Premi Quim Masó 2016 i Premi Serra d'Or 2018, es representa dissabte al Teatre El Jardí de Figueres

15.02.2019 | 14:45
«Medusa» és un tràveling vertiginós en el temps i l'espai

La companyia La Virgueria presenta «Medusa» aquest dissabte, a les 9 del vespre, al Teatre de Figueres. Premi Quim Masó 2016 i Premi Serra d'Or 2018 al millor espectacle teatral, és un muntatge difícil d'oblidar tal com exposa Xavier Cairó en aquesta crítica.

S'ha de tenir molta valentia (o potser en podríem dir directament molta temeritat) per portar a escena un relat no teatral tan complex, dens i d'un disseny narratiu tan original com Medusa, de l'asturià Ricardo Menéndez Salmón, considerat, per a molts crítics, un dels millors prosistes de la seva generació.

Aquest projecte tan agosarat de La Virgueria companyia, va ser el merescut guanyador, d'entre 22 altres propostes a concurs, del Premi Quim Masó 2016 a la producció teatral, guardó que impulsa la producció i exhibició de muntatges de teatre en llengua catalana que combinin professionalitat, qualitat i creativitat. Tanmateix, Medusa va passar injustament de puntetes per la cartellera barcelonina, malgrat ser un dels millors i més ambiciosos muntatges i adaptacions teatrals dels darrers anys fets a casa nostra i recuperar-lo és, al meu entendre, un dels encerts més importants de la programació teatral figuerenca del 2019.



L'espectacle pren, com a punt de partida, l'adaptació del dramaturg, traductor i crític de teatre Pablo Ley de la història de Prohaska, el cineasta, fotògraf i pintor que protagonitza la novel·la de Menéndez Salmón, un artista molt singular, obsessionat amb la desaparició i la invisibilitat i que ens planteja dues preguntes: es pot viure sense ideologia? I, es pot mirar amb impunitat? A Prohaska, el fascinaven les imatges des de petit, va ser un home molt singular, del qual no se'n conserva ni una sola imatge però que, en canvi, semblava haver-ho vist i enregistrat tot. Seguint la seva biografia fictícia durant el segle passat, assistirem a alguns dels capítols més crus de la barbàrie humana, com també hi assistíem a La parte de Archimoldi, la darrera de la magistral novel·la «2666» de Roberto Bolaño, portada al teatre (una audàcia i repte igualment insòlits) per Àlex Rigola, també amb la complicitat i exquisida dramatúrgia de Pablo Ley, convertint-se, sense discussió, en una de les obres cabdals del teatre català del que portem de segle.


L'excel·lent ambientació sonora dissenyada per Clara Peya, en alguns moments enregistrada i en d'altres interpretada pels mateixos actors a escena, i l'enlluernadora i finíssima escenografia/instal·lació proposada per la companyia, amb una acumulació de centenars d'objectes de tota mena perfectament classificats, tenen l'aparença de les restes recuperades d'un naufragi. Com ens expliquen els seus autors, «aquest és, en definitiva, un intent d'abordar el mal del segle XX o, dit d'altra manera, el mal que fonamenta el nostre present».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook