Convidat per l'associació Cultural i d'Esbarjo de Castelló d'Empúries, Salomó Marquès va desgranar, durant una xerrada celebrada fa uns dies, els seus records sobre Modest Prats, un capellà savi, com el va qualificar Pasqual Maragall. Marquès va conèixer Modest Prats (1936-2014) quan tenia setze anys i va mantenir-hi amistat al llarg de sis dècades. Coincidint amb els cinc anys del seu traspàs, Marquès en va parlar davant alguns veïns de Castelló i en aquesta entrevista ens explica alguns detalls.

La seva xerrada la va titular «El meu Modest».

És clar, perquè són els meus records sobre ell. El vaig conèixer a Castelló, durant una excursió de l'escoltisme, i, a partir d'aquí, vam començar a relacionar-nos i fer amistat fins que es va morir.

Li va agradar que li proposessin fer aquesta xerrada?

Sí, primer m'ha obligat a repensar moltes coses i a veure què en volia destacar.

I què és exactament?

Primer que era un empordanès, i això ho duia al moll de l'os i no se n'amagava mai, en feia bandera. Quan sortia del país, parlava de Castelló i de l'Empordà. Com que jo soc de l'Escala, ja anàvem bé. Tots dos tocats per la tramuntana. També vull remarcar que era un home molt i molt culte. Amb seixanta anys ho he anat veient, quan sortíem, quan fèiem excursions, parlant, coneixia la història del país, sabia de llengua, de literatura, de poesia. Per tant, si estaves una mica atent, t'anaves empapant una mica de tot el que deia i sabia.

Era català fins al moll de l'os.

Sí, i patia molt veient com la llengua no es feia servir bé, s'anava perdent, com els mitjans de comunicació, en comptes d'ajudar, encara ho empitjoraven. Fins al darrer moment havia escrit articles, juntament amb Josep Maria Nadal i altra gent, parlant de la possible desaparició d'aquestes llengües minoritàries en un estat que les ofega.

Durant l'acte va repartir uns textos escrits per ell.

Sí, és una publicació de textos molt poc coneguts d'ell. Escrits fa molt de temps, són esplèndids i parlen sobre la llengua, el país i l'església. La majoria de gent diria que són escrits la setmana passada, perquè són d'una actualitat sensacional.

Vol dir que era un home visionari o que el país no avança?

Que la història es repeteix. En comptes d'anar endavant, anem enrere. Vivim una democràcia ben estantissa. Alguns demòcrates espanyols estan fent el mateix que feia Franco.

Modest Prats era capellà.

I no se n'amagava mai. Estimava l'església i en patia. Ell, però, no va voler ser mai canonge, ni tenir càrrecs. Li encantava ser capellà del poble i en feia bandera. Deia que, si no s'havia casat amb una persona, era perquè ho havia fet amb un poble. A Medinyà, on va ser molts anys, feia vida de poble i se sentia un més.

I sobre Castelló?

Era un enamorat. Cada any, per la Candelera, hi anava a veure la Mare de Déu de la Basílica, que ell deia que feia cara de pagesa múr­ria.

Modest Prats va perdre el pare de ben petit i la seva mare, Enriqueta, el va pujar tota sola.

Era una dona sensacional, que va estar sempre al seu costat sense dir res, sempre escoltant. Encara recordo l'acte que vam fer a Girona contra la pena de mort, a finals del franquisme, on públicament va dir que havien matat el seu pare (va ser afusellat en plena guerra civil). S'ha de ser molt valent i tenir el cap molt clar per dir que estava contra la pena de mort i a favor d'un país lliure i una societat democràtica i reconciliada. Va ser tota una lliçó, la d'un capellà que creu en el que diu. Ara no ho sento, això, en segons quins sectors polítics.

És necessari reivindicar la seva figura, la seva obra?

Crec que sí, perquè l'aportació que va fer en el camp de la història de la llengua, juntament amb Pep Nadal, és fonamental. Al costat d'això hi ha tots els anys que va ser professor. I era un professor exigent, perquè volia professors bons i ben preparats. Cal un record públic del paper que va tenir en Modest a la història de la llengua i del país.