15 de febrer de 2019
15.02.2019

Joina Canyet: «Amb el disc m'he sentit forta per plasmar la meva veu com a dona»

El festival Strenes presenta el proper 26 d'abril la rapera empordanesa i la seva banda en un concert a la plaça Catalunya de Girona

15.02.2019 | 19:47
La cantant actuarà al Festival Strenes de Girona

Nascuda a Biure d'Empordà, la pianista Joina Canyet (1996) ha debutat com a cantant de rap amb el seu primer disc, Companyes, que presentarà al Festival Strenes de Girona, un disc autoeditat on el rap i el pop es fusionen a la perfecció. El seu primer treball és una crida al feminisme i l'apoderament de les dones, i també un cant a la llibertat d'expressió.

En poc temps s'ha convertit en un dels noms de l'emergent escena de rap en català. Creu que tot va molt ràpid?
Ara estic acabant el Grau Superior de piano clàssic a l'ESMUC de Barcelona. L'octubre de l'any passat vaig publicar el meu primer disc, Companyes. Es va presentar al festival La Muga Caula de l'any passat i després a La Nau de Barcelona. A l'abril actuarem al festival Strenes i em fa molta il·lusió tocar a prop de casa. És veritat que en poc temps han passat moltes coses però no tinc la sensació que tot estigui anant massa ràpid.

Del clàssic al rap, com hi arriba?
Sempre m'ha agradat escriure i a l'estiu del 2017 vaig estar a París, en un moment que necessitava temps per a mi. Vaig viure al barri de Saint Denis, en un pis, i allà hi havia un piano. Arran d'això van anar sorgir les cançons. Jo ja tenia abans una inquietud de compondre però no m'havia plantejar mai fer rap. Escoltava molt la rapera francesa Keny Arkana, també diuen que el hip-hop neix en aquest barri i tot plegat em va influir. El desencadenant va ser quan una nit que tornava cap a casa de festa vaig ser assatjada, allò que ens passa sovint a totes, per mala sort. Jo em sentia més vulnerable, no coneixia el barri, la gent d'àllà, no tenia algú a qui pogués trucar. Vaig arribar a casa bé, però em vaig quedar amb sensació d'impotència i ganes de denunciar aquestes coses que al final no pots denunciar d'una altra manera perquè fins que no et violen no pots fer res i tot i així la justícia ja sabem com va. Llavors vaig escriure el tema El món és seu, només per desfogar-me, i a partir d'aquí vaig veure que tenia ganes de parlar de més coses, de l'actualitat, de com em sentia jo com a dona en aquest món, i d'altres temes socials que m'inquietaven.

Precisament un d'aquests temes va ser censurat. Com va viure aquell moment?
Hi ha algun tema que vaig escriure a l'octubre, enmig del boom de la tardor passada. Tenia la sensació que ens vulneren els drets com a dones i també com a ciutadans. Vaig treure el disc amb tota la meva il·lusió i em trobo que Spotify m'havia censurat un d'aquests temes, La trama del drama. Saps que aquestes coses passen però quan t'hi trobes no t'ho esperes. Es va fer molt de ressò del fet i al cap d'uns dies el tema ja estava penjat. Finalment va ser anecdòtic.

Podríem definir el disc com a feminista, reivindicatiu i molt personal?
Sí, perquè neix molt de la meva pròpia experiència personal, no parlo de res que no hagi viscut jo... Totes aquestes injustícies de què parlo les intento plasmar amb la música, que és un altaveu superpotent.

Amb quines cançons s'identifica més especialment?
Companyes és el que més m'agrada, li tinc una estima especial perquè resumeix el moment en què jo estava, en àmbit personal, i la necessitat d'expressar-me i tenir veu com a dona. Feia temps que volia dir coses però no em sentia forta per fer-ho i aquell va ser un moment clau: Trenco amb les pors i inseguretats i tiro endavant amb aquest projecte: jo amb els meus temes i amb l'acompa­nyament d'una banda.

Quin públic la segueix?
Tot i que encara hi ha molts prejudicis amb el rap, jo no considero que hi hagi en els meus temes el punt agressiu que pugui tenir el gènere perquè no em surt dir-ho d'aquesta forma. M'he trobat que hi ha gent més gran que venen als concerts i els agrada la meva música. Després hi ha un públic més jove, de la meva edat, que potser li ressonen més les lletres.

Companyes és una barreja d'estils, això el defineix?
Vinc del clàssic i per a mi la part musical és molt important. Barreja tots els estils que a mi m'agraden: flamenc, jazz, funky... i la meva formació de piano. Em va sortir fer-ho amb aquest format perquè tenia moltes ganes de dir moltes coses i perquè m'agrada el groove del rap, però no em vaig centrar en un estil i la música, l'harmonia, la instrumentació, va anar sorgint. Som una banda -guitarra, baix, bateria, i saxo-, però això no és tan atípic, ja hi ha bandes de hip-hop que toquen en viu.

Què oferirà a l'Strenes?
Presentarem els temes del disc i algun tema nou que estem muntant. Donem molta importància al directe i estem treballant molt la part escènica.

Per acabar voldria llançar un missatge a les dones?
Jo diria que nosaltres també podem, que encara que ens faltin ­referents i que de vegades ens costi creure que en certs espais tenim cabuda, això s'ha d'anar canviant i és ara, en el present, i les noves generacions que ho hem de fer. Animo totes les dones que tinguin coses a dir i ganes que s'atreveixin.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook