L'autor, dramaturg i director sevillà Salvador Távora va morir dijous a la nit, 7 de febrer, a l'edat de 88 anys. Távora, que va néixer el 1930 al popular barri del Cerro del Águila, havia rebut entre altres guardons la Medalla d'Or a les Belles Arts, Medalla d'Andalusia el 1991, Fill Predilecte de Sevilla i Premi Max d'Honor el 2017. Sempre havia destacat en la seva trajectòria pel seu compromís social i la seva implicació amb un teatre amb unes profundes arrels andaluses, que va portar per tot el món amb la companyia La Cuadra de Sevilla, que va fundar i que dirigia.

Salvador Távora havia establert una especial complicitat amb el Festival Castell de Peralada, on va estrenar alguns dels seus muntatges, entre els quals, l'any 1996, la seva particular versió de Carmen, que es convertiria en un dels seus espectacles més emblemàtics.

Anys més tard, el dramaturg va protagonitzar una sonada polèmica amb la Generalitat, que no va autoritzar en dues ocasions la representació de l'espectacle Don Juan en los Ruedos, que incloïa toreig, emparant-se en la llei de protecció dels animals. El director andalús va recórrer als tribunals, que li van donar la raó, i va rebre dues indemnitzacions per valor de 240.000 euros. No obstant això, en la representació que es va fer de l'espectacle l'estiu del 2000 a Peralada, Távora va optar per utilitzar actors en lloc d'animals, com es va fer a la resta d'Espanya, on el muntatge es va veure al complet, amb 12 cavalls i l'actuació del torero Javier Conde.

Encara que Peralada es va convertir en un dels seus escenaris preferits, els seus espectacles també van arribar a altres recintes gironins, com els teatres de Girona i Olot o el Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.

Entre els seus treballs més rellevants com a autor i dramaturg hi ha Los Palos (1975), Herramientas (1977), Andalucía amarga (1979), Nanas de espinas (1982), Las Bacantes (1987), Alhucema (1988) o Identidades (1994), a més de les aclamades Carmen (1996) i Don Juan en los ruedos (2000). Altres peces destacades són Yerma, mater (2005), Flamenco para Traviata (2007), Rafael Alberti, un compromiso con el pueblo (2010), i Memoria de un caballo andaluz (2012). El febrer passat va reestrenar una reposició del seu primer espectacle, Quejío (1972).

A més dels espectacles de la seva pròpia companyia, el creador sevillà també va muntar la coreografia de l'òpera La Traviata, dirigida per Núria Espert (1989); va crear i va dirigir Pasionaria. No pasarán! (1993), sobre un text d'Ignacio Amestoy, per al Teatre Gasteiz; i va crear i va dirigir la nova coreografia dramàtica Cachorro per a José Antonio i els Ballets Españoles (1993).

El seu llenguatge teatral es caracteritzava per haver introduït en els escenaris el valor poètic de les màquines, de les eines, de les frases visuals del color, de la sorpresa i la bellesa dels animals, de l'harmonia del ritme en els objectes, de la simetria poètica, i una bona part de l'univers sonor i dramàtic de l'andalús, com els pasodobles, les marxes processionals, les corals populars, l'olor dels rituals o el risc de les curses de braus.

«Carmen», en homenatge

«Carmen», en homenatge

Les restes mortals del dramaturg sevillà seran enterrades en un panteó familiar del cementiri de San Fernando de Sevilla aquest dissabte, 9 de febrer, després de l'acte en el seu record al tanatori de San Lázaro. També es mantindrà la representació de Carmen, al Távora Teatro Abierto, on participa la seva neta, a manera d'homenatge.

Aquest matí es preveu que se li reti un homenatge al teatre que La Cuadra té a Sevilla, segons va explicar la productora i parella del director, Lilyane Drillon, que va explicar que Távora portava ja diversos anys «en què no estava bé i la seva malaltia havia evolucionat, provocant que últimament estigués molt trist perquè es trobava sense autonomia i patint». «La seva ment ha estat fins al final totalment clarivident i tenia molts projectes artístics que volia dur a terme, però la seva capacitat física li ho impedia i això el desesperava», va afegir.