Raphaëlle és la tercera peça d'una trilogia de teatre documental dedicada a la dona, la identitat i la història, on les protagonistes expliquen les seves vivències en primera persona.Raphaëlle Pérez va arribar a Barcelona fa quatre anys quan en tenia 22 i se sent plenament integrada. El seu testimoni arriba de la mà de la companyia La Conquesta del Pol Sud aquest divendres, a les nou del vespre, a La Cate, per reivindicar els drets de les dones trans i mostrar la seva implicació en la lluita feminista.

Com es converteix en protagonista de l'obra Raphaëlle?

Va ser d'una forma molt espontània, jo estava en una associació de dones trans a Barcelona. Un dia va arribar un director teatral que volia explicar en una obra de teatre documental les experiències d'una dona trans a Espanya. El meu perfil li va interessar i vam començar a treballar junts en com desenvolupar la història a partir del meu testimoni, però també a escala col·lectiva.

Què tenia d'especial el seu perfil?

La meva història era una mica diferent. Jo soc una noia francesa, vaig venir a Barcelona fa quatre anys a buscar-me. No em considerava un noi i durant aquests anys vaig trobar el meu propi gènere, és una història força llarga, la que expliquem a l'obra. M'agrada el món de l'art, el teatre, el cinema, estudio disseny de moda, i tot això feia que jo encaixés amb el que buscava la companyia.

Com es gesta l'obra?

Va ser un procés llarg. La companyia em va trobar el 2017 i ens vam posar a treballar fins que l'obra es va estrenar el juliol del 2018 al Festival Grec. Vam haver de crear l'obra, escriure el text, pensar en les imatges, en l'escenari. Jo estic a l'escenari i parlo de la meva experiència, però també hi ha entrevistes a altres persones trans que donen el seu punt de vista personal, d'Espanya i de França, on he viscut una part de la meva vida. És una obra global que cobreix el tema trans en l'àmbit europeu.

Parla de la seva lluita.

És una lluita del reconeixement, perquè un cop trobes el teu propi gènere, cal seguir lluitant perquè la gent et reconegui com a dona. És una lluita de cada dia, perquè, per exemple, pot ser que encara no tinguis el nom del teu DNI canviat o l'aparença adequada i és un procés molt llarg perquè la gent per fi et pugui reconèixer. Encara avui dia tinc la sensació que queda molt camí per recórrer.

En quin moment es troba vostè actualment?

Estic evolucionant. Com que soc francesa, se m'aplicaven les lleis franceses. La llei és diferent a França. És un jutge que et fa el canvi d'identitat al DNI, així que vaig haver de passar per un judici.

Com és la realitat trans a França?

Conec bé les dues realitats i diria que Espanya està més avançada. França pot semblar un país avançat, però en aquests temes li falta molt per recórrer. Estic molt contenta de viure a Barcelona i orgullosa de ser part d'aquesta ciutat, de viure aquí i de sentir-me acceptada. Encara que hi hagi coses difícils encara, perquè és una lluita diària, és més fàcil que al meu país. El contrast és fort.

El públic com ho viu?

Hem portat l'obra a diverses ciutats d'Espanya i el públic reacciona molt bé. Estic molt feliç que li agradi, perquè pujar a l'escenari és una manera de mostrar la nostra realitat, una oportunitat de veure que la gent ens accepta cada cop més. Em sento còmoda, perquè quan comparteixo la meva història, sento una relació molt propera amb el públic i és una cosa que m'apassiona.