31 de gener de 2019
31.01.2019
Figueres

Toni Soler: «Als setze anys no tens les eines per viure un dol com déu mana»

Presenta a la Cate de Figueres el seu llibre més personal 'El tumor', amb Jair Domínguez

31.01.2019 | 12:57
Toni Soler presenta el llibre a Figueres.

Toni Soler (Figueres, 1965) és historiador, periodista, escriptor i un dels personatges més coneguts del panorama mediàtic català. Aquest divendres parlarà del seu llibre més personal, 'El tumor', a La Cate de Figueres, a les vuit del vespre, acompanyat pel periodista i escriptor Jair Domínguez. 'El tumor' és un llibre que ara li ha estat fàcil d'escriure, assegura, i que li ha permès afrontar el dol del seu pare 36 anys després, quan ell en tenia setze.

Per què arriba ara el moment de fer aquest llibre?

Quan escrivia el llibre tenia 52 anys, l'edat que tenia el meu pare quan es va posar malalt. Coincideix que tinc un fill de quinze anys, més o menys l'edat que tenia jo i tot això activa una mica el mecanisme. Es podia haver quedat aquí, però després vaig pensar que estaria bé escriure sobre el meu pare. Va morir molt jove, no va tenir una feina amb projecció a diferència de la meva mare, que ha deixat un llegat literari. El meu pare havia quedat molt oblidat. Tenia ganes de fer un llibre sobre ell i explicar quina mena de persona era, reconèixer la seva persona. Jo em vaig quedar a mitges de saber moltes coses d'ell, la meva mare va exaltar la seva memòria i el va convertir gairebé en un sant. També he volgut escriure de com s'intenta viure una situació de dol en una edat en què no tens les eines per fer-ho com déu mana.

Diu que quan ha fet 50 anys ha entès que el seu pare va morir massa jove.

A una persona de cinquanta, ara se li fa molt costa amunt pensar que ets candidat a morir. La mort del meu pare als seus 55 anys es va considerar prematura, però jo el veia una persona gran. Si em morís ara, tindria la sensació d'estafa, que no em toca i en canvi, en aquella època, no semblava tan injust com m'ho semblaria, si em passés amb mi.

Explica que no era hàbil gestionant les emocions i va congelar el dol. Molts homes se sentiran identificats. Està canviant això?
Aparentment, sí. Els homes amaguen les emocions entre ells. S'obren més amb les dones. Jo mateix amb la meva mare era més sincer, mostrava més les meves febleses. Els homes de la meva edat, la majoria van tenir problemes de comunicació amb els seus pares. També és veritat que la generació dels nostres pares era una generació de postguerra, endurida per les dificultats del context. Però a part d'això, dos homes confessant-se febleses i emocions té un punt de tabú que crec que està saltant pels aires. Els homes portem a l'ADN de molts segles el fet de gestionar malament la intimitat i som una mica les nostres pròpies víctimes en això. El creixement del rol femení acabarà modificant el comportament dels homes i tindran ganes d'expressar les seves emocions amb la frescor que en general ho fan les dones.

Diran t'estimo sense reserves.

Seguim sent, com a mínim a Catalunya, poc efectistes, al llibre parlo de l'expressió despectiva de «no fer numerets»: no dir t'estimo en un moment d'alegria i no plorar en situacions com un funeral.

Com era el pare?

Era una persona que li agradava molt la tranquil·litat d'esperit i la tenia, però la tenia també perquè no li agradava el dubte i la incertesa, que eren el motor vital de la meva mare. Ell necessitava estar segur de qui era, de què valorava i de qui estimava i tenia uns principis molt clars i innegociables. Era una persona recta, fiable i justa.

Comenta que li hauria agradat que no fos tan perfecte.

Sobretot el que m'hauria agradat seria tenir més anys per saber si ho era o no, perquè quan es va posar malalt jo tenia dotze anys. M'hauria sentit més còmode si l'hagués vist amb les febleses que tinc jo.

A la seva mare, li hauria agradat llegir-lo?

L'he escrit amb tota llibertat en part perquè la mare no hi és, però crec que estaria encantada de veure aquest llibre i de veure el seu home a la coberta. Per a les meves germanes ha estat una sorpresa que ho fes, pensaven que per mi era un capítol tancat. Elles dues han escrit coses personals i jo he tendit cap a l'humor, ara n'hem pogut parlar tots tres amb franquesa i ha estat molt bo per tots tres. És un llibre molt especial per mi i espero que ho sigui per als meus fills algun dia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook