Tot i estar a punt de fer 98 anys, Teresa Juvé, nascuda a Madrid el 1921, manté el cap clar, la memòria intacta i una activitat diària intensa. La reconeguda pedagoga i escriptora, que va estar casada amb el polític i pedagog Josep Pallach, és la protagonista absoluta del documental «Memòries d'exili: Teresa Juvé», coproduït per les Fundacions Josep Pallach i Paco Candel i dirigit per Enric Asensio. En el treball, Juvé ofereix un testimoni excepcional sobre l'exili viscut en primera persona i les vicissituds que suportà. El documental es projecta aquest dijous a les 7 de la tarda a la biblioteca de Figueres i està prevista la presència de Juvé.

Com explica el president de la Fundació Pallach, Josep Maria Soler, l'entrevista es va fer el 6 de setembre del 2017 per iniciativa de la Fundació Candel. Van pensar en Teresa Juvé «per tot allò que va viure» i perquè aquest treball «servís com a eina no només històrica si no també didàctica». Fa uns anys, el 2005, Juvé ja va escriure la novel·la L'aiguamort a la ciutat: Memòries d'exili, on recollia les seves vivències. En el documental, però, explica directament a càmera els seus records. Ho fa d'una manera directa i planera.

Juvé narra des de com va marxar a França amb la seva família quan tenia 18 anys, fugint dels nacionals, la separació del seu germà i lenviament al camp d'Argelers fins a l'estada d'ella juntament amb la seva mare i la seva germana, a Moulin, a un antic hospital amb moltes altres dones «de diferents classes socials». «Ens vam conèixer i respectar», explica. Per ella va ser una experiència. El fet de parlar francès va ajudar-la. Amb l'ocupació nazi, Juvé va aconseguir feina a Toulouse i, a més, va seguir estudiant a la Universitat on va contactar amb la Resistència a la qual es va sumar fent d'enllaç. També parla del seu marit, de com treballaren en el primer institut experimental mixt de França, de la tornada a finals dels 60 i, fins i tot, del pas efímer de Pallach per la presó de Figueres.

Actualment, Juvé viu sola a la seva casa d'Esclanyà. Cada dia, s'aixeca ben aviat, abans de l'albada, per posar-se a escriure. Té uns quants llibres al calaix però un d'aquests veurà la llum aviat gràcies a la Fundació Pallach.