08 de gener de 2019
08.01.2019

Mònica Soler: «A algunes persones, se'ls escapa la vida perseguint el que no tenen»

L'autora descriu una nissaga familiar que guarda grans secrets, a La melodia blava de la memòria

08.01.2019 | 13:22
L´escriptora Mònica Soler Ranzani
L'escriptora Mònica Soler Ranzani,  nascuda el 1969 i arrelada a l'Empordà,  homenatja figures del món de l'art i de la música  en la seva tercera novel·la La melodia blava de la memòria, editada per Gorbs. L'Amélie, la protagonista  desconeix gairebé tot del seu passat. El refugi a tots els interrogants i les ombres de la seva vida és el violoncel. Fins que un fet imprevist, l'herència de la Torre Blava, li oferirà sense voler aquells camins que la duran a travessar tots els oceans fins a conèixer el gran mestre Pau Casals, dipositari d'un vell secret familiar enterrat pel temps. El llibre gira entorn una nissaga encapçalada per Miquel Prujà, un indià que fa una gran fortuna.

Què ha significat per a vostè escriure aquesta nova novel·la?
La novel·la situa un lloc màgic i alhora molt desapercebut amb cert aire decadent, al qual jo m'escapava quan sortia de l'escola abans d'anar a conferència, que ara es diu reforç escolar. Era un lloc que m'embadalia, la Torre Blava, un dels escenaris de La melodia blava de la memòria, una novel·la que tota ella respira llum, respira vida, música, tots aquests blaus de l'ànima que van apareixent. Ha estat un retorn a un escenari que em fascinava des de petita.

Com s'ha gestat la novel·la?
No parteixo d'un guió molt establert, sinó que els personatges de les meves novel·les són molt forts i tampoc accepten gaire que els dirigeixis massa, se m'escapen de les mans, ells sols van creixent i escrivint la seva pròpia història. Un lloc determinat m'inspira un escenari i he construït sobre aquest escenari la història d'una nissaga amb molt poder i grans secrets familiars.

De quins temes tenia ganes de parlar en aquesta obra?
Es va anar configurant un tipus de personatge que viu de l'absència i a vegades i se li escapa la seva pròpia vida perseguint aquesta absència. Aquest és un dels temes focals del llibre. Hi ha absències que sempre són presents i que condicionen els personatges i hi ha absències que estan a la memòria, tan intenses, que semblen reals. Hi ha personalitats que són de mirar enrere, de buscar nostàlgies, de buscar allò que els falta a la vida, de buscar sempre quelcom en comptes de mirar el futur amb valentia i de valorar allò que la vida duu i ofereix. També hi ha personatges com la Isabel que viuen el pas del temps com una absència, la de la bellesa, i això provoca certes inseguretats. Hi ha dones que el pas del temps en comptes de viure'l com un procés de pèrdues i guanys –perds bellesa però guanyes serenitat, estabilitat...– ho viuen com un procés de pèrdua, només.

Hi ha algun personatge que s'escapi d'aquesta necessitat?
La Carmen no busca res, ella viu la seva vida. És la dona d'en Prujà però són pols oposats. Per a ell a la vida tot té un preu, però precisament les coses que tenen un valor no tenen preu, la Carmen és una mica com el vent, i en Prujà és totes les boires. Ella viu la vida, és la bogeria, la rauxa i ell viu esclau buscant els diners, el poder. Un, tenint-ho tot, no té res i l'altra, no tenint res material, ho té tot. Són personatges diametralment oposats i els esperen finals molt diferents. Hi ha moltes persones a la vida que voldrien ser en Prujà, gent que coneixes que té un imperi però està absolutament sola.

Novament en la seva nova novel·la submergeix el lector en èpoques passades.
La novel·la comença als anys seixanta i després fa un salt al passat. Totes les meves novel·les són de substrat històric, em documento exhaustivament, des de la història en majúscules i també des de la petita anècdota que situï el lector, en forma de cançons, en forma d'olors, de moda... i aquesta anècdota premeditadament la deixo respirar perquè es pugui ubicar en la lectura i impregni la construcció de les imatges d'aquestes diferents èpoques històriques.

També ressegueix diferents escenaris: Barcelona, l'Havana, París, i de nou Figueres.
Tots són escenaris que m'atrauen moltíssim i que com a escriptora trobo que exerceixen un gran magnetisme. De la nostra ciutat, quan escric, no me'n puc escapar i apareix d'una manera recurrent. És la influència del paisatge més íntim de la qual no me'n puc desfer, aquesta vivència dels carrers, dels llocs que t'han acompanyat, són testimoni de la teva pròpia vida i que acaben formant part de tu, és una unió molt íntima entre paisatge i escriptura. M'he proposat que La melodia blava de la memòria tanqui la trilogia figuerenca, però no sé si ho podré complir.

En aquesta ocasió, la música és un fil conductor i la figura de Pau Casals cobra molta importància, què ha descobert del personatge?
Jo sóc molt melòmana, a la vida hi ha músiques que t'embolcallen, que t'acompanyen i acaben formant part de la teva història més íntima. La música és un fil conductor molt important aquí i Pau Casals és un personatge que em fascina, per la genialitat, per la magnífica obra i per l'autodisciplina. Em fascina per la generositat, em sembla que és un precursor i aquesta novel·la és un homenatge a la seva figura i també a la d'altres artistes que es passegen per la novel·la i que animo el lector a anar descobrint. En totes les recerques que faig descobreixo coses, però no sempre les dic. Són recerques que fas a través de cartes, manuscrits i et planteges fins a quin punt tens dret a interferir en aquesta intimitat, i encara que sigui publicada o inèdita, és un tema de respecte al personatge.

Parla del pes del passat familiar i com aquest condiciona les persones... és una novel·la que fa reflexionar el lector.
M'agrada que la novel·la faci pensar. El personatge de l'Amélie, a qui la vida no li ha donat un context de família, acaba comprenent que allò més important és saber on volem anar més que d'on venim i acaba convençuda que som tots responsables tan sols de la nostra petita parcel·la de vida, ni la dels predecessors ni la dels nostres descendents és responsabilitat nostra. Un passat pot ser un condicionant, però pot ser també relativitzat, tan relatiu com el pes que li volem atorgar, el que passa és que sempre li atorguem molta. I quan algú no té aquest passat el busca desesperadament, com li passa a l'Amélie. Ella descobreix una sèrie de secrets que la trasbalsen, aleshores no saps fins a quin punt aquesta cerca i trobar les respostes és tan important com mirar cap al futur. En el seu cas troba les respostes que busca i amb això s'allibera.

Amors i desamors, protagonistes a la vida i a la literatura

Després de donar-se a conèixer com a escriptora amb Les nits de Lola Pàton i L'amant catalana de Mussolini, Mònica Soler Ranzani (1969), arrelada a l'Empordà des de la infantesa, presenta La melodia blava de la memòria (Gorbs) que té tots els ingredients per ser una gran novel·la. «La literatura és com la vida, si t'omple i t'emociona, si has trobat l'amor, el desamor, la vulgaritat, la diversió o l'entreteniment, coses que passen a la vida i a la novel·la, has assolit l'objectiu» assegura amb satisfacció
Compartir a Twitter
Compartir a Facebook