Pau Riba «ha esdevingut el pare del rock català». Ho diu l'escriptor i editor Ramon Moreno a «Pau Riba en vint cançons», un llibre publicat per Edicions Cal·lígraf que cal llegir amb la música d'aquest gran artista sonant a cau d'orella. El volum, que apareix coincidint amb els 70 anys de Riba, es presentarà al Festival BarnaSants, però també a Figueres i Torroella de Montgrí. Prèviament hem parlat amb el seu autor.

Com és Pau Riba?

Un perfeccionista del llenguatge, li deu venir dels avis (els poetes Carles Riba i Clementina Arderiu). També ha publicat molts llibres de literatura.

En aquest llibre seu parteix de vint cançons, bé, vint-i-una.

En Pau va encarregar la tria al seu entorn, als seus amics. Alguna l'ha triat ell, menys una, «Noia de porcellana», el seu gran tema, que, curiosament, ningú havia escollit potser perquè tots pensaven que ho faria un altre o perquè en Pau sempre hi ha tingut una relació difícil. Afegir-la -és la cançó vint-i-una, com el bonus track- va ser una decisió editorial, crèiem que era una cançó emblemàtica i sense ella quedava una mica coix.

Alguna de les cançons, Riba la sent més especial?

La que ha anat versionant i canviant la lletra és «Taxista». Potser perquè és la primera i perquè té una lletra molt de l'època, potser perquè era una mica premonitòria. Primer era revolta no estrictament política contra el règim, sinó contra el sistema. Fixa't, ja el 1967 denunciava l'atur quan era una paraula que encara no existia.

El llibre no és una biografia.

No ho vol ser, però és inevitable, perquè totes les seves cançons i discos tenen a veure amb la seva vida. De fet, la tria va fent el traçat de la seva trajectòria musical des del primer single fins als últims discos. Música i obra, com en tot cantautor rocker, es relacionen. De biografia en va fer una Magda Bonet, però crec que la gran biografia de Riba, més acurada, profunda i contextualitzada, encara està per fer.

Coneixia abans Pau Riba?

No hi tenia cap relació personal. Hi vaig entrar amb molt de respecte. Em semblava que era un dels grans mites del rock català i hi entrava amb el respecte que et genera el personatge. Riba va ser molt important, no només a Catalunya, sinó també a la resta de l'Estat. El consideraven una estrella del rock. També pel seu vessant d'estrafolari.

D'artista que va a contracorrent.

Sempre ha anat a la seva i mai ha fet el mateix disc, mai ha repetit la fórmula, com els grans músics. Ho ha fet amb els discos i amb els concerts. Però també ha fet llibres, articles, guions, ha dissenyat portades de discos, cinema, és un home molt polièdric. A més, no ha tingut mai mànager, ha anat canviant de discogràfica, va provant.

Un artista que sedueix.

Aquest estiu, al Camallera Cançó d'Autor, hi havia gent de 17 i 18 anys fins a 70. Sempre ha connectat, no només amb el públic sinó també amb els músics. L'ha versionat tothom com Mazoni, Albert Pla, Joan Garriga o el mateix Serrat. Per ells és molt important.

Potser perquè s'expressa amb claredat i de forma directa.

Amb tot, fins i tot amb la seva relació amb les drogues. Està llegit a molts llocs, però llegit i explicat és diferent. També la seva vida amb les dones que l'han influït. Això genera respecte, però és d'agrair la sinceritat.

Com el definiria?

Ell sempre s'ha considerat més rocker que no cantautor. És una gran estrella del rock, un mite de la cançó. Si hagués estat americà, sortiria a totes les enciclopèdies del rock. Els seus discos són la seva vida. De fet, Dioptria està considerat el millor disc de la història del rock català.