Totes les presentacions d'Albert Sánchez Piñol són un esdeveniment. Amb l'excusa de presentar un llibre, l'acte sol acabar essent una reflexió sobre el nostre temps. És, com deia aquest passat diumenge l'editora Gemma Garcia, l'oportunitat «de descobrir moltes coses». L'escriptor, un dels pocs que poden vanagloriar-se de ser un supervendes, genera unes grans expectatives que, sens dubte, acompleix amb escreix. Això, doncs, també va passar aquest diumenge a l'Escala quan, malgrat el mal temps, va omplir fins la bandera la sala de l'ajuntament.

Sánchez Piñol, que estava acompanyat de l'activista social David Fernàndez i del pintor Quim Hereu -són seves les il·lustracions del llibre-, va visitar l'Escala per presentar el seu darrer llibre, «Fungus», del qual, ja va avançar, ha venut els drets perquè se'n faci una pel·lícula a la gran ­pantalla, com ja va passar amb «La pell freda». «Fungus» no és Victus, segur, però també ha entrat amb força i, aquest cop, retornant a la ciència-ficció. El llibre ens situa a l'any 1888, quan un militant anarquista de Barcelona, en Ric-Ric, fuig de la policia i arriba a una vall pirinenca on coneix el cap dels contrabandistes i una mestra d'escola. Allà, descobrirà accidentalment unes criatures sobrehumanes que voldrà convertir en un instrument que faci realitat la revolució àcrata i anarquista. Tota una trama que permet a l'escriptor parlar realment del poder.

Sobre el poder, doncs, va girar tota la presentació i sobre com aquest ens ha condicionat sempre. L'escriptor va reconèixer que ha estat la formació d'antropòleg la que li ha donat «la seva concepció del poder ja que és de les disciplines que tracta més lúcidament el tema». Així va recórrer a grans noms com el de Trotsky per assegurar que «és irrellevant que a nosaltres no ens interessi el poder perquè el poder ja s'interessa per nosaltres». I això és el que ha explotat l'autor a Fungus, creant aquests monstres que representen el poder, un exercici que reconegué, narrativament, «no és senzill». L'autor, evocant l'antropòloga Dolores Juliano, es va reconèixer seguidor de la concepció del poder que tenia Sòcrates: «El bon ciutadà és el que reclama, el que constament li està dient que ho fa malament encara que ho faci bé perquè aquesta és la seva obligació». També del sociòleg Marcel Mauss, per a qui «els governants no són res més que unes titelles dels governats» quelcom que porta a assegurar Piñol que «la gent no és conscient del poder que té». «La pregunta és per què la gent no es rebel·la», afegí.

Per a David Fernàndez, «Fungus» «aborda les vergonyes del poder» i, amb això, és molt contemporani ja que esdevé «una reflexió de la condició humana capaç del més bàrbar i del més sublim». No es va estar de parlar sobre com, durant el seu pas pel Parlament, va trobar-se amb «molta mediocritat i alhora amb molta cultura de l'espectacle». «Els aparells dels partits manen molt i tots funcionen per obediència, cosa que genera autèntics submisos». Per a Sánchez Piñol era ben clar que «el poder en ell mateix és una corrupció, i, potser, ens agradi o no, totes les relacions són de poder».

Fernàndez va assegurar que «Fungus» «és un mirall del temps que reflexiona sobre com volem que sigui el nostre món» i per què optem sempre pels malvats. Sánchez Piñol evocà aleshores a Nietzsche, qui creia que «tots els humans tenen dins l'instint de manar». Això, però, afirmà l'autor, ho desmenteixen, per pitjor, els estudis antropològics que diuen que «l'ésser humà té l'instint de submissió». L'autor reconegué que Fungus, del qual hi haurà segona part, s'inspira en les seves experiències en altres societats, com la dels pigmeus, de les quals potser podríem aprendre. «Entre els pobles primitius, el poder està entès com una malaltia», afirmà, tot aconsellant que potser ens caldria mirar al passat «per no cedir a aquest control».