Nascuda a Madrid l'any 1921, la seva vida de pel·lícula, testimoni de la història de l'Europa del segle XX, queda reflectida al film d'Enric Asensio que avui es projectarà a Girona, amb presentació de David Pagès i Cassú. A la taula rodona hi participarà la mateixa Teresa Juvé, al costat de Pere Baltà, president de la Fundació Paco Candel, i Josep Maria Soler, president de la Fundació Josep Pallach.
Des de quan viu a Esclanyà? Com hi va anar a parar?
Visc a Esclanyà des de l'any 1970. Uns amics ens van dir que un carboner es retirava i venia els terrenys que tenia per treballar el carbó. Uns quants amics que vivíem a França ho vam comprar. Ens vam fer primer una petita casa que es va anar fent més gran.
Tornen temps de confrontació i protestes socials. Vostè això ho va conèixer de jove. Què pensa del que passa ara?
Penso que és una mica complicat. El meu marit [Josep Pallach] era federalista. Jo el coneixia molt bé. Quan vam haver de marxar a l'exili el 1939, ens vam adonar que Catalunya no havia estat l'única víctima del franquisme. També hi havia altres víctimes. Cal que s'imposi la solidaritat humana. Per això el meu marit segurament hauria continuat essent federalista.
Vostè com ho veu ara, amb optimisme o amb pessimisme?
Jo estic una mica preocupada perquè poden passar coses estranyes. El que passa és que a Europa i al món sencer estan passant també coses estranyes. Potser portat pel mateix vent, aquí passaran també coses estranyes. Però això no ho sabem.
Quin és el secret per mantenir-se en bona forma i amb lucidesa als 97 anys d'edat?
Treballar. El treball. Jo em passo el matí treballant. Estic escrivint una altra novel·la amb Jaume Plagumà, portantveus del rei, com a protagonista. Escric tot el matí. Com que el protagonista és una mena de policia del segle XVII, també he de fer recerca. Actua a Catalunya i de vegades ha de sortir a França o a Madrid.
El seu personatge es mou a la Catalunya d'abans del 1714. Era un país independent?
No ben bé, però ho era bastant. Pertanyia al rei d'Aragó, però tenia independència perquè tenia les seves institucions.
Va ser membre de la resistència francesa. Quan va caure Hitler pensava que els aliats farien fora Franco?
Sí. Pensava que traurien a Franco quan la Guerra Mundial s'acabés. El meu pare estava molt confós i molt humiliat perquè no el van treure. El meu pare deia que aquella no era la nostra guerra. Però quan els alemanys van ocupar França i van matar un company meu perquè era jueu, aleshores vaig dir al pare que aquella sí era la nostra guerra.
Una altra faceta de la seva dilatada vida és la dedicació a la pedagogia. Canviaria vostè alguna cosa del sistema pedagògic actual?
El que importa és la manera d'individualitzar els alumnes. No es poden tractar com una massa. S'han de tractar com a éssers humans i no tots per igual. El professor ha de respectar a cadascú per si mateix, ha d'adaptar-se i ha de respectar els altres, que és una manera de respectar-se un mateix.
Va estudiar llengua i literatura occitana. Creu que la llengua occitana podria tornar a ser d'ús habitual en la vida pública?
Vaig ser professora de Literatura Occitana dels segles XVII i XVIII a la universitat a Barcelona. Crec que la llengua occitana pot resuscitar una mica perquè s'adonen que la llengua catalana existeix. A Tolosa de Llenguadoc, lloc on vaig viure i vaig estudiar, em tenen una alta estima.
El seu llibre autobiogràfic L'aiguamort a la ciutat va quedar finalista del Premi Nadal l'any 1963 i es va publicar a l'Argentina, però fins l'any 2005 no va tenir edició catalana. Quina aportació fa el llibre?
És la història de les dones que vam passar a França refugiades. Ens van posar allà en un hospital. És allà que vaig aprendre a conèixer les altres classes socials. I em va anar molt bé. Repeteixo, em va anar molt i molt bé. Hi havia una vella que tenia dues filles prostitutes a Barcelona i una d'elles era una noia magnífica. Allà vaig aprendre que les classes socials es formen per diferència de poder adquisitiu, però no hi ha cap diferència per l'essència de la persona.
S'ha trobat a vostè mateixa guapa i afavorida en el documental que li ha dedicat Enric Asensio?
Sí, està bé, tot i que l'alcalde de Begur pensa que hi ha algunes coses de la meva vida que no hi surten.
Quina és la seva proposta per a Catalunya?
La seva nacionalitat. A mi m'agradaria que Catalunya fos una nació dins una nació de nacions.
Quina proposta faria l'enyorat Josep Pallach?
Em penso que faria la mateixa proposta. Una nació de nacions és el que ha de ser Espanya. Nacions unides en el mateix nivell i amb les mateixes capacitats i drets.
