Amb un espectacle gairebé fet a mida, Diego Cortés ofereix aquest divendres, a les deu del vespre al Teatre de Roses, un concert íntim però amb força on recorrerà les seves vivències a través de les composicions pròpies. A Roses actuarà amb Pep Romaguera (baix) i Daniel Cubero (percussió i ball flamenc), Pep Busquets, al piano; Rut Romero, cantant i «bailaora»; Miranda Cortes, «bailaora», i Dani Cortés, a la guitarra.

Com serà l'actuació a Roses?

Oferim un viatge per tot el que hem fet, una recopilació de diferents treballs i avanço un parell de temes d'un projecte nou que estic tirant endavant amb un gran músic, Pep Romaguera, que havia tocat amb mi al grup Jaleo i que ens acompanyarà en aquesta vetllada. També intervindrà un artista de Figueres, Sam, que interpretarà algun tema de Serrat però una mica aflamencat, farem alguna versió de Chic Corea, hi haurà ball, cant, percussió, un baixista, guitarrista, piano, serà molt amè. Una de les bailaoras és la meva filla, Miranda Cortés, i també hi haurà el meu fill, que toca la guitarra amb nosaltres, Dani Cortés. Serà molt agradable, hi haurà qualitat i serà divertit, com que hi ha ball, serà molt animat per la vista.

Fa poc va actuar amb Albert Pla a Figueres, tot un èxit.

Amb Albert Pla hem actuat a tot Espanya i a Sud-amèrica durant mesos. Aquest estiu vam actuar al Festival Acústica de Figueres i va ser un exitàs.

Amb el seu espectacle també ha recorregut el món.

Sí, en realitat he fet moltes més coses fora que aquí, Xile, Singapur, Rússia, els Estats Units..., sempre passa igual, quan fas música una mica complicada, no estàndard, la cosa es posa difícil aquí. La gent no li tira això, vol chumba chumba i ja està. No és fàcil d'escoltar, però hem d'intentar fer coses molt bones, però fàcils de digerir. Quan fas música bona, la gent no se l'empassa, li costa, el flamenc no té massa tirada, a no ser que siguis el mestre Paco de Lucía, que en pau descansi. A fora, faig un concert i s'esgoten les entrades, aquí la cosa és complicada. Precisament que Roses aposti per allò que no és l'estàndard, em fa il·lusió i el públic també ho agraeix.

Tot i així ha actuat a molts festivals i ara per teatres.

Sí, a tots els festivals, no em puc queixar, ara mateix, després de l'actuació al Teatre de Roses, comencem coses petites perquè provem el nou espectacle amb Pep Rumaguera i Daniel Cubero, a trio, amb una proposta més underground. Ja avançarem alguna cosa a Roses. Aquí hem fet un espectacle quasi a mida.

Quina estapa de la seva carrera recorda amb més il·lusió?

Sobretot l'etapa amb el primer grup, Jaleo. Aquí vam tocar amb Santana, Mike Oldfield, Larry Corriel... No vaig pensar mai de la vida arribar a tocar amb aquesta gent.

Com van ser els seus inicis?

Mare meva!, el meu pare em va posar la guitarra a la mà quan tenia cinc, sis anys o set anys i em va dir: «Fill, aquí tens el teu menjar, espavila't». No em va dir toca la guitar­ra. El meu pare era guitarrista i la meva mare, bailaora. Som uns 30 o 40 guitarristes en la família, 20 bailaores i 30 cantaores.

Com veu ara la seva evolució?

Tinc revistes de fa 30 o 40 anys que deien que era el primer a fer aquest tipus de música, ara més gent ho fa, però tirant a pop. He nascut flamenc, però m'han agradat sempre totes les músiques. De tots els viatges i de tots els llocs, he anat xuclant les diferents músiques i les he incorporat al meu estil: la musica índia, el jazz, una mica de rock, no soc tancat. Si m'agrada una cosa, ho faig, encara que diguin que això no és flamenc... jo el que faig és musica.