Museu Memorial de l'Exili. Exposició «Autoritzats per sortir». Fins al 3 de febrer.
Quan el cop d'Estat militar del juliol del 1936 no triomfa a Catalunya, hi ha una resposta violenta dels anarcosindicalistes i totes aquelles persones que eren considerades com a «adversaris polítics» comencen a ser perseguides. Davant aquest fet, i que la xifra de morts anava en augment, la Generalitat «posa tots els mitjans per salvar-los». És aleshores quan s'inicia una «acció humanitària envers adversaris polítics sense precedents en la història contemporània europea», l'exili del 1936, un exili quasi inèdit que ara reviu a l'exposició «Autoritzats per a sortir», inaugurada el dissabte passat al Museu de l'Exili de la Jonquera.
La mostra està comissariada per l'historiador i membre del Consell Assessor Científic i Pedagògic del Mume, Rubèn Doll-Petit, qui el 2003 va publicar un llibre fruit de la seva investigació doctoral vinculada amb el tema, Els catalans de Gènova. L'exposició, doncs, se centra, principalment, en aquest grup d'exiliats -es creu unes 30.000 persones-, aquells que van marxar en vaixell sota la protecció de la Generalitat que expedeix salconduits, amb el suport dels consolats estrangers, perquè aquesta gent marxi. Ironies de la vida, a l'ambaixada francesa a Madrid es va protegir Pedro Urraca qui, el 1940, va ajudar la Gestapo a detenir Companys.
A aquesta gent se'ls embarca en vaixells francesos, italians i alemanys, que els atansen fins a Marsella. Els alemanys i italians, però, venen a buscar els seus connacionals per dur-los a Gènova. «És aquí on comença el seu exili temporal», explica el comissari, qui afegeix que «allà se senten ben acollits» fins que tornen a l'Espanya nacional. Aquest moviment va afectar classes benestants, moltes persones d'adscripció catòlica -religiosos, entre ells el mateix cardenal Vidal i Barraquer- i gent de dretes. També persones que deserten «i no volen anar al front de guerra amb la República». Molts d'aquests, «passen la frontera, van a l'Espanya nacional i engruixeixen les files de l'exèrcit franquista». Són persones que, ja abans d'acabar la guerra, col·laboren amb la causa franquista i, després, «engruixeixen les files del seu personal polític i social». A la mostra, per exemple, es pot veure la carta que envia el comte de Godó oferint el seu diari, La Vanguardia, al general Franco. Data del 1936.
D'altra banda, la mostra planteja en format cronològic, i sobre un suport de caixes de fusta, moments d'aquest exili. El més complex ha estat «trobar imatges», ja que pocs fotògrafs ho testimoniaren. Tot i això, el comissari ha furgat en diferents fons personals i d'arxius municipals, com el de Centelles
Teoritzar els exilis de guerra
Que aquest tema no s'hagi plantejat fins ara no estranya a Doll-Petit, tot i que el creu necessari per situar cadascú en «el seu rol perquè cal no oblidar que també hi havia catalans franquistes». «Un cop acabada la guerra, no crec que aquestes persones fossin partidàries d'explicar que foren salvades per la Generalitat i, potser, no es consideraven exiliats en tornar com a guanyadors», diu l'historiador, qui seria partidari de començar a teoritzar sobre el terme «exili de guerra», ja que existeixen diferents desplaçaments forçosos -dels dos bàndols- al llarg de tota la guerra que depenen de «l'avançada franquista o de la violència republicana». S'ha estimat que Catalunya va rebre prop d'1 milió de refugiats de tot el país, que foren acollits. La mostra també remet a la violència del moment. «Si en el bàndol franquista s'executava seguint ordres, en el bàndol republicà hi havia una política de salvament fruit d'aquesta violència; la violència és la mateixa, però la resposta és diferent», conclou.
