04 de desembre de 2018
04.12.2018
Figueres

Bruno Oro: «A 'Immortal' faig un exercici de virtuosisme i 'fregolisme' radical»

Actua aquest dissabte per primer cop a Figueres amb una obra on es transforma en 25 personatges diferents

04.12.2018 | 10:14
Bruno Oro planteja com ens afectaria el fet de ser immortals

En un temps futur, els humans serem immortals, eterns, no morirem mai. Això comporta certs dilemes que l'actor Bruno Oro, en un exercici camaleònic de transformació, planteja a «Immortal». L'obra, la primera en solitari de l'artista, arriba a La Cate de Figueres aquest dissabte a les 9 del vespre amb les entrades exhaurides.

Què és per a vostè la immortalitat: un regal o una maledicció?
A priori és un regal, però sí que és un regal enverinat, que és el que plantegem a Immortal, perquè hi ha moltes coses que amb la immortalitat deixen de tenir sentit, com el mateix art. La trajectòria d'un artista es regeix sempre per la seva caducitat i l'evolució té a veure amb la maduresa i les etapes vitals. I l'eternitat és, de sobte, un gran desert que fa que no hi hagi presses ni objectius.

Creu realment que algú voldria ser immortal?
Jo crec que sí. Hi ha gent que té moltes aficions i hobbies, jo mateix, i és xulo, d'entrada, perquè l'alternativa és morir-se, ja ho sabem. Però és veritat que hauríem de preparar-nos i estudiar per ser-ho.

Per què ha triat aquest tema per fer el seu primer espectacle en solitari?
La mort ha estat sempre una obsessió per mi i sentint aquests gurús de la tecnologia que parlen d'aturar l'envelliment i que podrem viure eternament, em semblava interessant, que és d'una vanitat terrible, humanament parlant i a escala antropològica. Crec, però, que s'ha de plantejar si realment això és possible o factible, perquè, si toques la immortalitat, toques la seva veïna, la mort, a la qual sempre ens aproximem amb ironia. A l'obra interpreto el personatge de la mort i és fascinant.

Com sorgeix la idea de l'obra?
La idea va ser meva i la vaig plantejar a en Marc Angelet (director) i l'Alejo Levi i entre els tres vam començar a escriure el text fruit d'improvisacions i de moltes sessions parlant.

Crear un text de zero deu ser fascinant.
Tan fascinant com difícil, perquè parteixes del no-res, però és veritat que és més agraït i gratificant perquè és una cosa teva.

Com ha estat aquest treball a tres bandes?
Molt rigorós, d'anar descartant i corregint molt, de no quedar-nos o acontentar-nos amb el que teníem, d'anar més enllà. De ser molt exigents perquè així som els tres i és clar que ho has de ser, quan crees un text de nou.

«Immortal» es planteja en format monòleg i amb un retaule de vint-i-cinc personatges als quals vostè dona vida. Com es gestionen tantes mirades diferents?
Amb molt treball, estudiant molt i assajant molt.

Un no es torna una mica boig?
Sí, és un exercici de virtuosisme i fregolisme bastant radical.

Buscava fugir de la comèdia fàcil?
Sí, això sempre, si no seria caure en el tòpic.

El ritme deu ser vital?
En una comèdia sempre ho és i en aquesta, encara més. Ens situem i imaginem un futur frenètic on l'home és etern i el món no para d'accelerar-se. I això fa que l'obra tingui aquest ritme, també.

Algun dels personatges és més especial per a vostè?
Hi ha un publicista que va al Vaticà a vendre una campanya per recaptar fidels que li tinc molt cari­nyo, però en general amb tots m'ho passo molt bé.

Bruno Oro se'l coneix molt pel gènere de l'humor. S'hi segueix sentint-se còmode o voldria obrir-se a nous gèneres?
Sí, els actors que hem nascut amb la comèdia ens hi sentim còmodes tota la vida, és la mare de tots els gèneres. Però jo he fet de tot i ho seguiré fent.

«Immortal» ha tingut molt bones crítiques. Quin és el secret?
Que ha sorprès. Ha estat un espectacle diferent, d'un tema que no està al carrer, que la gent se l'ha plantejat de sorpresa i que és molt sucós. I no m'està bé dir-ho, té un intèrpret que fa un tour de force amb un text molt ric i interessant. I el resultat és que la gent riu molt, però també surt pensant molt.

Vostè té un vincle especial amb l'Empordà i Cadaqués.
Quan neixes a l'Empordà, ja ho deia Dalí, tot és més fàcil.

Serà el primer cop que actuï a Figueres?
Sí i em fa molta il·lusió perquè és la ciutat del meu avi, Ramon Pichot. És com jugar a casa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook