Fa un temps vaig veure la pel·lícula «Danzad, danzad, malditos», de Sidney Pollack. Em va impactar moltíssim la manera com aquelles parelles ballaven fins a l'extenuació per aconseguir el premi final. Certament, els actors de La Funcional Teatre no acaben tan malament en cloure les dues hores d'«El ball», el darrer dels seus muntatges, estrenat divendres passat al Teatre El Jardí de Figueres, però sí que es pot dir, sense errar massa, que ho donen tot, i més, dalt de l'escena. De nou, com ho porten demostrant tots aquests anys, es reafirmen com una de les grans companyies del teatre gironines, un grup artístic que constantment se supera a si mateix.

El repte, doncs, no era pas petit. Per primera vegada, la companyia figuerenca partia d'un guió mínim i, a diferència de les seves anteriors propostes, no existia cap base de text, sinó que el cos principal era l'experiència, la vivència i, per descomptat, el ball. Un ball, que, per cert, ho vertebra tot. Veient com els vint-i-tres actors i actrius es mouen amb tanta naturalitat dalt de l'escenari, de principi a fi, quasi sense descans, se'm fa difícil creure que, per a la gran majoria d'ells, el ball hagués estat, en algun moment, una assignatura pendent.

El muntatge arranca amb moltíssima força, amb la cançó indie «La revolución sexual», de La Casa Azul. Mentre la lletra d'aquest himne contundent i fresc, estrenat fa menys d'una dècada, va omplint de bones vibracions l'escenari, transformat en una suposada sala de ball, els protagonistes van apareixent. Primer els femenins, després els masculins, cadascun encarnant un personatge ben estereotipat, marcat per allò que suggereixen els seus moviments corporals i per un vestuari excel·lentment escollit. A mesura que entren a escena, cadascun pren posicions i les parelles es van formant per sortir a ballar i crear la seva pròpia història. Històries que no són res més que flaixos o, si es vol, microhistòries que comencen i acaben, o no, a vegades, sobre la mateixa pista de ball. A cada escena, apareixen nous personatges plantejant, sense pronunciar ni un sol mot, noves situacions que demostren la capacitat expressiva dels actors i les seves ràpides transformacions.

Tots els personatges tenen en comú la sala de ball, aquell espai lúdic de relacions humanes que a Figueres va jugar un paper tan important. Una sala de ball que li serveix a La Funcional per proposar un viatge emocional al nostre passat, remuntant-se a la proclamació de la República catalana el 1931, l'esclat de la Guerra Civil o la conseqüent postguerra i clandestinitat passant per l'arribada del turisme, la urbanització extrema del sòl fins als nostres dies. Una lliçó d'història, potser, però sobretot d'emocions. Cal destacar l'excel·lent banda sonora i la música en directe que fa vibrar aquesta imaginària sala de ball i a tots els que tenen i tindran aviat el privilegi d'habitar-la.