L’editorial Rosa dels Vents publica el nou llibre de Maria Mercè Roca (1958), Nosaltres, les dones, que s'ha presentat aquest divendres a la sala de plens de l’Ajuntament de Viladamat i dissabte a la llibreria Vitel·la de l’Escala, a 2/4 de 8 del vespre. Josep Tero cantarà i conversarà amb l’autora. L’autora de Portbou torna a la literatura després de set anys d’absència amb un recull d’històries sorprenents, a vegades dolces, d’altres àcides i fins i tot amargues, com la vida, dotant les dones que les protagonitzes de veritable coratge i valor.

Il·lusionada per haver tornat a la literatura?

Estic molt contenta d’haver tornat, és curiós, perquè no t’adones que trobes a faltar escriure fins que ho fas. Va ser l’editorial que em va demanar si volia publicar un llibre i va sortir aquest recull de contes que tenen la característica d’estar tots protagonitzats per dones.

És un recorregut per totes les etapes de la vida.

He ordenat els relats per edats, va ser una cosa complicada saber quantes edats vitals tenim les dones, on s’acaba una edat i on comença una altra edat. Una cosa és l’edat cronològica, el nombre d’anys que tenim, i una altra són les expectatives que tenim, la passió que tenim, com estem... els projectes, etc. He definit sis etapes: la infantesa, l’adolescència, la joventut, les dones madures, les dones grans i les dones velles. Per posar un títol a aquestes sis parts, vaig utilitzar poemes de Josep Carner que té un llibre Els fruits saborosos i un altre que és Ofrena que m’han servit per relacionar cada una de les edats amb una fruita. Per exemple, les nenes tenen les maduixes i les dones més grans tenen els codonys.

Quina edat li ha estat més difícil de dibuixar?

Les adolescents, perquè és un món tan ample, complicat i canviant... Dins l’adolescència, hi ha noies que encara estan tocant a la infantesa i noies que ja són dones. Potser seria fàcil pensar que a les edats primerenques les narracions són més alegres, més esperançadores, i que en els relats de les dones de més edat hi ha com una tristesa. Però la infantesa també és una època complicada en què les nenes també tenen dificultats: de vegades senten o que no són estimades o que no entenen el món on s’estan fent grans. En l’adolescència, el cos és fort i bonic, però és una època de molt de sofriment. En canvi quan les dones es van fent grans, saben molt bé què volen, són més pragmàtiques i es conformen més amb el que tenen i això dona molta pau.

No pensa que a la dona li costa més el procés de fer-se gran?

Crec que hi ha de tot. Segons com has viscut, després et fas gran i és molt important aprendre a fer-se gran per un mateix i també per la gent que t’envolta. Hi ha un conte que es titula Encara, que és d’una dona gran que assaboreix aquests encares, tot el que encara pot fer i fa una lloança de tot el que la vida encara li permet fer: encara pot cuinar per als seus fills, encara els seus nets l’estimen, etc. Aquest pensar en l’encara, en comptes de pensar en el ja no, és una mostra de saviesa.

Hi ha una protagonista, la Mercè, que es repeteix.

El primer conte que es diu Avor­riment, jo ja el tenia escrit de feia molt de temps, però mai havia estat publicat. Vaig pensar introduir-lo en l’apartat de les maduixes i després vaig continuar amb la Mercè, com a protagonista de les sis etapes de manera que veiem tota la seva vida en sis flaixos, fins que compleix 100 anys i li fan un homenatge.

Amb tantes dones i històries, què hi ha de la seva pròpia vida?

Sempre hi ha coses que t’inspiren, però sí que hi ha un conte que és autobiogràfic. Es diu Estiu 1975. Aquest conte és amb el meu primer xicot quan jo vivia a Portbou i apareix el bar Estudiantil de Figueres.

A través dels personatges aborda tota mena de temàtiques.

Més que de temàtiques, jo parlo dels diferents moments que viuen les protagonistes. Una dona sent una cosa, a una altra se li diagnostica un càncer, elles expliquen el que els passa. Hi ha un conte que es diu El gat, que va del maltractament. M’agrada perquè el gat va ser il·luminador de consciències. És gràcies a la mort del gat que ella és conscient que no ha de viure més aquella situació.

Encara queda camí en la lluita contra la violència de gènere.

Anem malament en el tema de la violència. Millorem una mica i la gent cada vegada s’atreveix més a denunciar, però falta molta educació. Les noies joves han d’entendre que ningú està per sobre de ningú i que els nois no poden controlar les noies. Haurien de negar a seguir amb aquests festejos que no són sans. Tenim molta feina amb la gent jove.

Quan escriu, de quina manera vol arribar al lector?

Tot està dit, tot està escrit, i s’ha de fer l’esforç de dir les coses d’una manera personal. Jo sempre faig un esforç de simplificació amb el llenguatge, des de la primera frase que surt a raig fins a l’última, dir les coses d’una manera natural, a mi m’agrada que el llenguatge sigui molt poc artificiós. Sempre és en el llenguatge on hi sóc més. La manera de dir les coses, la música de les frases, el ritme, tot això és molt personal.

És regidora d’ERC a Girona. Ha anunciat que no es presentarà. Com viu el moment polític actual?

El maig jo ja no em presento i em fa certa il·lusió començar una nova etapa, afrontar-me a una novel·la. A la vida, hi ha un temps per cada cosa i ara vindrà una etapa més de recolliment. La situació política l’estic vivint malament amb molt d’estrès, amb molta incertesa i amb molta pena pels presos i els exiliats.

Precisament un dels contes homenatja els presos polítics.

Quan escrivia el llibre era just quan la gent començava a entrar a la presó i hi havia tanta gent imputada. Em va semblar que tot i que tothom volia protegir molt els fills i les filles d’aquestes persones, segur que intuïen que passaven coses molt greus. Em va agradar fer aquest conte des del punt de vista de la nena que pateix perquè té por que tanquin la mare, que és la mateixa por que té la mare.