23 de novembre de 2018
23.11.2018
Figueres

«Dalí és popular per la capacitat que tenia d'anar més enllà de ser un simple pintor»

El periodista Josep Playà acaba de publicar, i presentar a Figueres, el llibre «Dalí esencial»

23.11.2018 | 15:50
Josep Playà amb el seu llibre

Era l'any 1980 quan el periodista Josep Playà (Castellgalí, 1957) va començar a treballar al diari Avui. Això el va portar a apropar-se al món de Salvador Dalí –fins i tot el va entrevistar– i des d'aleshores no l'ha abandonat mai. Ara acaba d'escriure el llibre «Dalí esencial» (LibrosdeVanguardia) on parla sobre la vida i l'obra de l'artista i, sobretot, sobre els happenings que va fer a Catalunya.

Què l'ha seduït durant tants anys de Salvador Dalí?
Que és un personatge amb múltiples facetes, amb molts cops amagats que et permet seguir investigant i descobrint coses noves al voltant de la seva vida o obra.

Amb quin Dalí es queda?
Potser amb el pintor. L'època des del 1925 al 1940 és, crec, la més imaginativa i que més m'interessa. Després ja es diversifica com a artista ja sigui escrivint, fent incursions en el cinema, l'escultura, interessant-se per la ciència...

Amb el llibre ha volgut posar al dia el món de Dalí.
Es tractava de fer una síntesi del que va ser la seva vida i obra i explicar què significa el personatge. Una cosa que intento respondre és per què després de trenta anys de la seva mort continua sent un artista molt popular, fins i tot més del que el valora la crítica d'art. Això es constata en les subhastes on Dalí no es troba dins el rànquing dels deu més cotitzats, tot i que les seves exposicions baten rècords de visitants.

Com s'explica?
Per la capacitat que tenia d'anar més enllà de ser un simple pintor i entendre com funciona la cultura de masses i els seus mecanismes.

En el llibre repassa aspectes de la seva vida poc coneguts.
El llibre té com dues parts. La primera és més un resum biogràfic amb el qual no pretenc res, ja que hi ha biografies canòniques, com la de Ian Gibson, però jo poso èmfasi en alguns aspectes concrets que han passat més desapercebuts. L'altra part és el Dalí dels darrers anys, que és el que vaig viure en primera persona com a periodista i què ha passat els dar­rers trenta anys sense ell.

Uns anys en què s'ha viscut l'eclosió del seu univers.
Dalí ja era conegut en vida perquè l'exposició al Centre Pompidou del 1979 és encara la més visitada actualment. Molts deien que sense ell ni aquesta capacitat de showman decauria l'interès en la seva obra i no ha estat així. Aquí és on parlo del tema del llegat i de la importància de l'acord entre l'Estat i la Generalitat perquè al final el gruix de l'obra –els seus dibuixos, la seva biblioteca– quedés a Figueres, gestionada per la Fundació, cosa que li ha permès una independència i actuar com a gran defensora de Dalí. Figueres ha quedat com el nucli de Dalí, es complia així el que ell deia, que Figueres fos aquesta meca de l'art contemporani.

També analitza la polèmica del seu lloc d'enterrament.
En contra del que algú es pensava, és molt més coherent la decisió final de ser enterrat a Figueres. Jo explico com ho vaig viure. Em consta que Dalí, després de la mort de Gala, fa un escrit dient que vol ser enterrat a Púbol. Els seus propers li aconsellen fer-ho davant notari, però ell diu que no. És important tenir en compte que els últims cinc anys viu a Torre Galatea. De Púbol, li queda el record tràgic de l'incendi on va estar a punt de morir. El seu interès se centra en el seu Teatre-Museu.

Vostè era a la Clínica Quiron quan Marià Lorca ho anuncià.
Sí, era dos mesos abans de la seva mort. Dalí va fer marxar a tothom de l'habitació i li va dir a Lorca que volia ser enterrat a Figueres. Pensar que Lorca podia sortir d'aquella entrevista i inventar-se, per dir-ho així, allò, és inversemblant quan Dalí era viu, quan van entrar Antoni Pitxot i Artur Caminada tot seguit. De cap manera es podia atrevir. A més, jo tinc declaracions tant de Pitxot com d'Enric Sabater i de Pedro Aldamiz sobre que Dalí els havia insinuat que volia ser-hi enter­rat.

Un dels apartats del llibre el dedica als happenings que va fer Dalí a Catalunya.
La premsa considerava aquests happenings un xou i ho tractaven una mica despectivament. Després ja no es va veure així. No eren improvisats, sinó que ho havia preparat abans i t'adones de la seva imaginació desbordant. Jugava clarament a la provocació perquè es parlés d'ell.

Sabia generar expectatives.
Va aprendre molt en anar als Estats Units tan aviat, als anys 30. Allà s'adona del poder dels mitjans i juga clarament amb això. No tenia inconvenient de participar en concursos de televisió i els intel·lectuals ho consideraven una autèntica perversió de la figura de l'artista. Això, i les seves actituds polítiques i provocacions, li posa part de la crítica i la intel·lectualitat en contra.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook