06 de novembre de 2018
06.11.2018
Figueres

La pintura de Joan Paradís segueix bategant

L'artista figuerenc reapareix en una exposició a la galeria Ventós de Figueres amb obres recents

06.11.2018 | 10:56
L´artista, durant la inauguració, davant una de les obres

Joan Paradís (1941) ha estat considerat sempre «l´enfant terrible» de la pintura empordanesa. Ell, però, no ho veu igual i creu que aquesta percepció s´ha generat perquè ell no ha seguit «mai cap norma» i sempre ha apostat per ser lliure i mantenir i evolucionar dins el seu propi estil. Ara diu sentir el pes dels anys –en té 77– en el cos, cosa que no li agrada, però això no fa defallir aquella obsessió que el va atrapar ja de nen, dibuixar i pintar el seu món. Una exposició a la galeria Ventós de Figueres, inaugurada dissabte passat i que es podrà veure fins a finals d'any, ens acosta a un Paradís més autèntic que mai.

Feia anys que no es veia una mostra de Paradís a Figueres, tampoc a l´Empordà. Era el 2011 quan va fer un exercici a quatre mans amb Miquel Duran a la Ciutadella de Roses. Des d´aleshores, l´univers Paradís ha quedat restringit a les parets del seu estudi. «No he parat mai de pintar, amb més o menys intensitat», comenta l´artista que es va formar a l´escola d´Arts i Oficis seguint els consells d´un dels grans mestres del moment, Ramon Reig. D´ell en recorda la «seva precisió dibuixant, com si fos un artista del Renaixement». Tampoc oblida al senyor Rodeja. Ells dos van ser els que li van permetre copiar les làmines a llapis i no amb l´habitual carbonet perquè, segons diu, «embrutia les mans i el paper». I sempre més ho ha fet així. «M´indigna embrutir-me; Reig pintava amb papallona, immaculat de dalt a baix». Paradís va seguir les seves passes i va crear una imatge pròpia, vestint sempre de blanc, impol·lut.

De Reig també va endur-se la lliçó principal: «No es pot pas desdibuixar, si no saps dibuixar; per desfer, primer s´ha de saber fer». També prendre consciència del que un és. I Paradís ho va assumir en adonar-se que «necessitava» crear. «Per mi pintar és parlar», diu. No va començar a fer-ho públic, però, fins que no es va sentir preparat. Aquella primera exposició va ser a Barcelona, en el Saló d´Artistes Joves Independents que va ajudar a impulsar amb altres companys «per apartar-nos de les exposicions oficials». Hi va exhibir «La vetlla de la monja» que va ser «ganivetada pels Guerrillers del Cristo Rey». Actualment l´obra, arreglada posteriorment pel mateix Paradís, forma part del fons del Museu de l´Empordà.


Paradís no es va voler quedar a Barcelona i va instal·lar-se a Figueres. «Aquí podia seguir treballant», assegura. També evolucionant seguint els seus propis ritmes, no casant-se amb cap cor­rent, sinó escoltant-se a si mateix. Aquesta actitud l´ha mantingut sempre. Fins i tot ara reconeix que no té ni ordinador ni internet a casa, viu desconnectat de tot. «Soc com el rei Sol, l´Estat soc jo, l´estil soc jo», diu i somriu.

Joan Paradís reconeix ser un artista molt observador. Abans de posar-se a crear, es passa hores observant el seu entorn. «No puc parlar del que no conec, del que no sé, no puc pintar el que no sé», argumenta contundent. Allò que mostra en les seves pintures, doncs, és fruit de llargs moments de reflexió. «És com un novel·lista que mai escoltés, no tindria mai cap argument», explica. Així, Paradís es passa moltes hores i, fins i tot, dies sense pintar, fent créixer dins seu aquesta necessitat. «Hi ha una gestació i després l´has de treure perquè, si no, t´han de fer la cesària», exposa. A voltes, la gestació és un procés dur.

L´artista reconeix que ell continua necessitant pintar. «Necessites tu parlar?», m´interpel·la. Ho fa quan té alguna cosa a dir, és clar, i no pot entendre aquells artistes que creen a partir de sèries. «Dir sempre el mateix ho trobo absurd, avorrit», confessa. «A vegades estic content, a vegades enfadat o deprimit, quantes vegades optimista o zen i si sempre pintes el mateix, com es menja això?», assegura. Per això, les obres que presenta ara a Figueres, creades principalment els dos darrers anys, són, cadascuna, un món en si mateixes. Cada peça narra una vivència, una emoció, un moment personal i íntim. Finalment, allò que percebi l´espectador, però, ja és cosa seva perquè, com diu Paradís, quan l´obra està conclosa se´n desentén. «Mentre treballo, allò és art; a la que s´acaba i firmo la peça, allò és mercaderia, és un objecte a la venda», reconeix dolgut tot afegint que «això fa mal, però és així». En el cas d´aquesta exposició a Figueres, s´ha editat un catàleg amb textos de la historiadora de l´art Mariona Seguranyes -també present a la inauguració-, l´historiador Alfons Romero, que va presentar la mostra, i la mateixa galerista Lola Ventós.



Paradís continua treballant seguint les seves pautes, els seus principis, que també ha intentat transmetre a tots aquells que l´han seguit o escoltat, com és el cas de Lola Ventós qui va assistir a classes seves quan només era una adolescent. «Jo l´admirava i, en escoltar-lo, l´idealitzava», recorda Ventós. Entre els consells que va prendre com a propi, un era ben clar i Paradís el repeteix: «La mà, els ulls, les orelles són una màquina i les has d´educar». Per ell «a l´hora de dibuixar i pintar, la mà ja creu en el pensament i de forma automàtica, sense pensar com fer-ho, surt sol». Paradís assegura que no sap si aquesta és la manera més autèntica de ser, però «jo soc així», conclou.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Les nostres subscripcions, s'assaboreixen