La vida té aquestes coses inclou una quinzena de relats que cal assaborir amb calma. Parlen de cors de suro, de cors esmiculats, de cors de Bonsai, d’amor, desamor, d’amistat o malaltia, amb un lirisme capaç de combinar el dolor més dur amb la tendresa. Amb aquest recull de contes publicat per Edicions 62, l'actriu i escriptora Àngels Bassas (Figueres, 1971) s’endinsa en el difícil món de les relacions humanes per reivindicar el valor de l’amistat, l’autenticitat i la necessitat de ressorgir en l’adversitat. L’autora presenta l’obra aquest divendres a les 8 del vespre a la Galeria Ventós de Figueres, acompanyada per Alfons Gumbau i Àngels Vila Safont. L’endemà, dissabte, a 2/4 de 8 de la tarda, el presentarà a la Llibreria Vitel·la de l’Escala, en un acte conduït per Pep Torner.
La vida té aquestes coses és un llibre que toca el cor.
Toco molts temes que la gent identifica i és molt bonic veure que m’escriu gent que no em coneix i em diu que aquest llibre sembla escrit per ells. Gent que ha patit algun dol, la pèrdua d’un ésser estimat i sobretot el tema del maltractament psicològic és el que ha calat més fort en el lector. Moltes dones s’han sentit identificades. També hi ha al llibre homes que han patit, anem a treure l’etiqueta de gènere. Ara vivim una crisi de valors, les paraules han de tenir un valor, les relacions han de tenir un valor, si fas mal a algú, t’has de responsabilitzar dels teus actes, no pots menystenir, rebaixar o treure mèrit a la persona que tens al costat.
Però vivim una època de relacions sense compromís.
És tan així que el meu tercer llibre el vull dedicar a com les xarxes socials estan canviant la manera de relacionar-nos. Soc d’una generació que encara creu en les paraules i en les relacions, no perquè hagin de durar tota la vida, si no duren, s’han de deixar amb respecte, amor i generositat, cuidant aquella persona. Reivindico el compromís amb la vida, i l’amistat. Al llibre apareix l’home rata, el col·leccionista de dones bonsai que intenta silenciar-la, donar-li la forma que vol. Ja ho sabem que, com a dona, certs comportaments ja no els tolerem, però potser entre tots, homes i dones, ens hem passat a l’altre extrem en què hi ha zero compromís en les relacions laborals, afectives i d’amistat. No es pot dir un t’estimo i que l’endemà no tingui valor. Recapacitem i trobem un terme mitjà. Estem a l’era en què les paraules s’estan desvaloritzant, es deixa anar un tuit sense tenir en compte les conseqüències. Jo estimo les paraules, han de tenir un sentit.
Amb l’ús del llenguatge en el llibre, l’etiqueta d’actriu que escriu ja ha passat a la història, oi?
Veient el que publica Edicions 62, i el nivell de llenguatge d’aquest llibre, els editors ja diuen que s’oblidi l’etiqueta d’actriu que escriu. Fa molts anys que llegeixo i escric, i això es nota. Per una part, amb el llibre m’estic apropant a l’ànima humana, la gent identifica els sentiments i les emocions, però, per l’altra, té una volada màgica. Per exemple, el conte de la senyora que porta el seu cor esmicolat en una caixeta de cartró sota el braç, o el conte dels calaixets, commouen profundament. A escala literària, han comparat aquest realisme màgic amb el d’Isabel Allende i del conte que parla de l’home rata, han dit que era molt kafkià. M’agradaria que aquests contes arribessin al màxim de públic. La gent que els està llegint els està assaborint a dosis, perquè s’emocionen. «Nines», per exemple, parla de l’envelliment i commou. Com a actriu i com a escriptora, vull passar per la vida intentant fer feliç les persones, intentant millorar les seves ànimes.
Les protagonistes són dones en la quarantena.
És la generació que jo estic vivint, la que em toca i la que m’envolta. Vull donar el protagonisme que es mereix la dona en aquesta època. Hi ha una maduresa, estàs més de tornada de tot, veus les coses amb més sentit de l’humor. Ja saps què vols i què no vols i ja no tens aquells prejudicis, pors, inseguretats i alts i baixos de l’adolescència i la joventut. És una època brillant en què es barreja la intel·ligència amb una repuntada sexual. Les dones estan precioses als 40, vull reivindicar-ho i escriure papers per a elles i per a les de 50, sobre aquest procés d’anar-se fent gran amb la bellesa al costat. El relat «Diàleg de nenes», del final és molt gamberro i en el fons molt filosòfic. Són dones amb cap i cor.
Els personatges s’entrellacen en les històries, tot i que es poden llegir per separat.
Quan ja tenia molt avançada la història, em vaig adonar que podien tenir aquest nexe d’unió i vaig propiciar aquest lligam, construint personatges molt més complets. L’Emma, que és la protagonista del primer conte, després coneix el guaridor de cors, que apareix en un altre conte, o l’home rata, el maltractador, que el trobem per segona vegada a Nines i el seu personatge pren coherència. Passa això tan fascinant que la vida és com un mocador.
Cada conte té una dedicatòria especial per a persones del seu entorn. Un llibre molt personal.
És un llibre que he escrit més enllà de mi mateixa. Són històries inspirades en persones que estimo, en persones que he conegut, amics, hi ha molt de mi també, de coses que m’han canviat la vida. Hi ha coses que escolto, que observo i que m’explica la gent, coses que han patit, i és un homenatge a aquestes persones i a la bellesa de la vida. I tot això traslladat amb la poètica que mereix. Les paraules t’han d’emocionar, no hi ha d’haver paraules sobreres. Fins i tot els contes més durs, que la gent identifica amb el dolor, al darrere, hi ha sempre un crit d’optimisme, un crit a l’autoestima, d’aixecar el cap davant del desamor, de la malaltia, de la decepció i això és molt alliberador, esperançador i reconfortant per al lector.
