02 de octubre de 2018
02.10.2018
Figueres

Viatge sentimental al món íntim de la família Dalí

Lali Bas Dalí i Emília Pomés comparteixen records en una conversa distesa amb la històriadora de l'art, Mariona Seguranyes

02.10.2018 | 13:17

Les fotografies solen ser documents que ens permeten viatjar a través del temps. A voltes el viatge és plaent, a voltes, però, ens retorna a moments difícils de reviure. Per a Lali Bas Dalí, filla de Montserrat Dalí, cosina de Salvador i Anna Maria Dalí, i per Emília Pomés, les fotografies van convertir-se, divendres passat al Museu de l´Empordà de Figueres, en l´excusa perfecta per compartir instants exclusius i delicats, moments que habitaven, de forma fràgil però ferma, entre els seus infinits records familiars i que ajudaren a fer més reals uns éssers especials «tocats per la tramuntana» que tractaren, estimaren i que ja formen part de la seva existència.

Aquest viatge, que van seguir atentament una trentena de persones, el va conduir magistralment la historiadora de l´art, Mariona Seguranyes, comissària de l´exitosa exposició Els Dalí de Figueres, qui va encendre la flama dels records amb una fotografia de l´avi de Lali Bas Dalí, Rafael Dalí Cusí, «que era metge dels Bombers de Barcelona, un home molt afable amb un caràcter molt diferent del seu germà, Salvador, que era molt adust». Els dos germans, però, «s´estimaven molt» malgrat que en Rafael no venia massa sovint a Cadaqués. «Ell estava més establert a Barcelona i a Sant Andreu de la Barca, on tenien una finca», explicà Lali Bas Dalí.



El vincle amb la capital arrelà quan el seu pare, Galo Dalí, va decidir deixar enrere el passat i marxar de Cadaqués. Ho va fer «amb una tartana. L´avi sempre explicava que hi duien tota la fortuna i perquè no els robessin els acompanyaven dos cabusseros» per protegir-los, rememorà Bas Dalí. La seva mare, Montserrat, i el pintor Salvador Dalí, tenien pràcticament la mateixa edat. «Es portaven onze dies», puntualitzà.

La figura de Rafael Dalí va ser vital per al jove pintor i així es deixà constància durant la trobada. «L´avi l´introduí dins la penya de l´Ateneu Barcelonès, del que era soci. Aquí va conèixer Francesc Pujols i va fer les seves conferències reinvidicatives i revolucionàries», corroborà Seguranyes.

Un dels punts que s´abordà va ser l´estreta relació entre els dos germans Dalí, Anna Maria i Salvador, sustentada en l´amor. «Eren grans grans que encara jugaven com si fossin petits, corrent rere papallones, entre els olivassos, buscant gambes, s´ho passaven bomba», rememorà afablement Emília Pomés.


La mort de Felipa Domènech, la mare, no va quedar al marge de la conversa. «Va ser un impacte molt gros per als dos nens; Anna Maria deia que en Salvador estava com boig», recordà Pomès, qui afegí que «la senyoreta –com ella anomena tendrament a Anna Maria– en tenia un record molt dolç, tant de la mare com de la tieta, que els hi cantaven, els bressolaven». I això que el nen Dalí no devia ser fàcil de tractar. «Era molt pesat, feia moltes rebequeries», confirmà Bas Dalí despertant els somriures còmplices del públic.

Quan morí Felipa el 1921, al cap d´un any, el notari Dalí es va casar amb la seva cunyada, Caterina, obligat, segurament, per les convencions de l´època. La reacció del pintor, que aleshores tenia divuit anys, va ser clara. «No hi veig la necessitat», recorda Lali Bas Dalí que li va dir quan li ho comunicà. «La tieta ho va passar molt malament quan s´hi casà, li va agafar una pena molt grossa perquè ocupava el lloc de la seva germana», comentà Pomés.

Dins de cada família hi ha secrets inconfesables, però alguns tenen quelcom que ens fan sentir aquells éssers, ja personatges mitificats, persones ben humanes. És el cas de l´horror que sentia Montserrat Dalí quan contemplava el retrat que li va fer el seu cosí Salvador el 1917. «Deia que li havia fet un nas molt gros i no s´agradava gens», assegurà la seva filla Lali, que revelà que la Montserrat «no va parar fins anar a Alemanya i operar-se´l; ara, sempre li va quedar el quadre» per no oblidar.

També va aparèixer la figura de Lorca en la conversa i l´amor que inspirava «només de veure´l». També la seva por a nedar. «Era molt poruc», recordà Pomés. Els estius al Llaner eren moments màgics per divertir-se, «per anar a prendre cafè, tots estaven molt units». «Anna Maria era una persona amb un humor que et feia riure, sempre estava contenta i sempre trobava solucions a tot, era encantadora, almenys amb mi», recordà Pomés.

D´ella rescata la seva facilitat per les llengües, com devorava llibres i com es divertia fent-ho. També va certificar que tingué xicot. D´un d´ells, el torero Joaquim Vila Puig, en tenia una fotografia a l´habitació. «No s´hi va casar perquè era casat», li va explicar Anna Maria. La seva relació, però, es va allargar en el temps, sempre es cartejaren.

A Anna Maria li encantava posar per al seu germà. «Estava orgullosa», assegurà Pomés. L´arribada de Gala ho va espatllar tot, les dues dones no congeniaven. Potser per això, Anna Maria li volia fer cantar a la Lali la tonada: «Gala fumada, cap d´arangada, coixa d´un peu, a can Dalí no la volem». El seny de la nena s´imposà. «Allò era com Cumbres borrascosas; per mi, però, l´Anna Maria va ser com una segona mare», afirmà.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook