Pierre Michon (1945) està considerat un dels escriptors francesos més importants de l´actualitat. Els seus llibres, que no encasella en cap gènere, es caracteritzen «per una escriptura enlluernadora i lacònica, la inspiració de la qual, arcaica i bàrbara, posseeix la brevetat desconcertant del haiku». L´editorial WunderKammer publica 'Llega el rey cuando quiere', una selecció de tretze entrevistes a l´autor, fetes en els darrers trenta anys per mitjans francesos especialitzats. Amb ell, WunderKammer estrena nova col·lecció, «Áurea», dedicada a explorar textos d´autors contemporanis que parlin de literatura i que es vinculin amb la línia mare de l´editorial.

Per llegir aquest recull d´entrevistes no és necessari haver llegit Michon prèviament però, el cert és que, tot seguit, s´encendran unes ganes irrefrenables de fer-ho. Michon respon a les sàvies preguntes dels periodistes amb unes respostes directes i plenes de contingut que aporten claus sobre com entén ell la literatura, què hi ha al seu darrere. «No soc d´aquests que pensen que n´hi ha prou amb existir. Notava un sentiment d´impostura mentre esperava el meu primer llibre. Escriure era la meva única porta de sortida, però em sentia incapaç de fer-ho», diu Michon. El seu primer llibre, Vidas minúsculas, va arribar, doncs, quan aquest ho va decidir. Michon tenia 39 anys. «Va ser una sensació d´alliberament extrema, de part», diu l´autor.

«Michon té alguna cosa de geni», afirma l´editora Elisabet Riera. Si més no, ell és «un abanderat d´una manera de treballar pausada». «L´autor ha d´estar encisat, si vol encisar», afirma Michon qui reconeix que, en el fons, allò que l´impulsa a escriure «és fer justícia a alguns dels individus ´petits´, donar-los una oportunitat pòstuma, convertir-los, en el que dura un text, en grans homes». Michon, però, també ha tractat vides de genis, com les de Van Gogh o Rimbaud, però introduint-s´hi, no frontalment com ho faria un historiador, sinó lateralment, per humanitzar-los. «Jo els poso en tela de judici, els poso a prova», diu l´autor. Ho fa de la mà d´altres personatges secundaris o, a voltes, a través d´alguna obra d´art. De fet, ell se sent molt influït per l´art. «Escric envoltat d´imatges», diu tot afegint «sí, la pintura porta a escriure, si no la interpretes, si et perds en ella, si li fas preguntes i la saqueges. Funciona».

Un dels punts més fascinants de Michon és la mirada que té de Déu. «La literatura és una forma vinguda a menys de l´oració, l´oració d´un món sense Déu», diu. Les seves referències són constants a allò sagrat, a la Bíblia -una lectura de la qual no pot prescindir- i al món catòlic. «Ell recupera la sacralitat de la lletra escrita», afirma Riera, que combrega del tot amb aquesta idea. «La multiplicitat, la sobreproducció, la velocitat, què val ja?», planteja Riera. Per això, en Michon, «el Rei (la literatura) arriba quan vol i no se sap ben bé d´on».