Joan Frank Charansonnet coprotagonitza 'Clandestí', la primera peça de ficció amb el referèndum sobre la independència de Catalunya com a rerefons, en clau de cine negre, que es preestrenarà uns dies abans de l’1 d’octubre. L’actor i director de la Selva de Mar ultima també la pel·lícula de terror Anunnaki. La temàtica no podria ser més diferent de la dels seus anteriors projectes: extraterrestres, conspiracions i terror d’inspiració dels anys vuitanta. L’estrena s’espera el desembre d’aquest any. Mentrestant Doctrina, la darrera pel·lícula estrenada pel director, continua acumulant èxits. Ha estat preseleccionada com a millor pel·lícula de la propera edició del Premi Iberoamericà Fènix i és finalista a la millor pel·lícula independent, al Festival Internacional de Cine de Sant Andreu de la Barca, a la Gala dels Premis Oriana.
Després de Pàtria i Doctrina, ara ens sorprèn amb una pel·lícula de terror, Anunnaki, una pel·lícula que ja està aixecant gran expectació.
Fa poques setmanes que hem acabat de rodar les darreres escenes del film que s’estrenarà en sales de cinema comercial el desembre del 2018 o el gener del 2019. Abans serà presentada a festivals nacionals i internacionals.
És veritat que ja està tenint gran interès pel que fa al públic i exhibidors. És una de les pel·lícules més comercials que he fet mai. Comença amb la teoria que atribueix la creació de l’antiga cultura sumèria a una suposada raça extraterrestre anomenada Anunnaki. La llegenda creu en l’existència d’un planeta més en el nostre sistema solar. Fa milers d’anys, els seus habitants van baixar a la terra a la recerca de metalls i van utilitzar els homes com a esclaus. Els antics humans veien aquests éssers com déus, perquè eren intel·ligents, posseïen noves tecnologies i grans coneixements. Els sumeris van anomenar anunnaki a aquests éssers reptilians. La teoria és que els humans són creació d’un déu d’ells i que els anunnaki són el vertader poder rere dels líders mundials. La pel·lícula és una crítica al poder establert. Hi ha molts seguidors d’aquesta teoria, sobretot a Llatinoamèrica, tenim públic assegurat.
Un argument molt potent.
La pel·lícula comença a Sumèria, però se centra en l’actualitat amb la lluita de dos clans i aquesta teoria conspiradora del poder. La pel·lícula es converteix després en un film molt comercial que beu de Tarantino & Rodríguez amb escenes de bars de carretera, motards, noies espectaculars i extraterrestres immortals. La teoria és que aquests mateixos éssers que, actualment segueixen entre nosaltres, lluiten per la seva supervivència des del seu poder, batallant amb espases, armes de foc, mossegades pseudovampíriques o espases, amb escenes que converteixen aquesta en una pel·lícula molt xula però de cine palomitero. Rubén Vílchez s’ha encarregat d’acompanyar les imatges per una potent i brutal banda sonora. Esperem que vagi bé pel que fa a la taquilla i ens puguem recuperar.
El cinema independent i en català és cada cop més complicat de fer?
Sempre fem pel·lícules de capital privat o coproduccions amb altres productores. El pressupost d’Ànima va ser de 6.000 euros, va ser un llargmetratge rodat amb una càmera de fotos. Després Doctrina, que va tenir un pressupost de 50.000 euros, es va rodar amb una càmera superior, però de fotos, jo mateix m’encarrego de la direcció de fotografia. Vam treballar quatre tècnics, això serveix per equilibrar costos. Es tracta de reinventar-se per fer cinema. Per Pàtria es va fer un verkami, la ciutadania va respondre molt bé i només vam tenir alguna ajuda a escala particular d’algun ajuntament i l’Oficina de Turisme del Berguedà. És una pel·lícula que porta més de 100.000 espectadors. Ens pensàvem que la compraria TV3 pel ressò que ha tingut i això ens està fallant. La primera setmana es va situar al número 14 de tot l’Estat espanyol estant estrenada, només, a 70 sales dels Països Catalans, però jo deixo les mans obertes perquè els catalans puguin veure-la en llibertat.
Davant d’aquesta situació, quin és el plantejament.
És per aquest motiu que Anunnaki la trauré en castellà, amb còpia en català. Miro cap al mercat llatinoamericà i, cada cop, mirarem més cap a fora. Mentre aquí, al meu país, Catalunya, i fent cinema català ningú de la Generalitat (Departament de Cultura - ICIC, Acadèmia del cinema Català), i sobretot TV3, ha volgut col·laborar amb les nostres pel·lícules, des d’altres països i sensibilitats segueixen confiant que el cinema català independent és bo i exportable. Doctrina ha estat preseleccionada com a millor pel·lícula de la propera edició del Premi Iberoamericà Fènix, els Òscars Iberoamericans. El meu país m’ha donat molt, però professionalment m’ho he treballat tot jo i la situació m’obliga ara a buscar un altre tipus de públic. Anunnaki és d’òptica comercial i a Llatinoamèrica funciona molt bé aquest gènere. Hi ha més gent a qui li passa el mateix, molts companys meus ja estan rodant en anglès perquè no tenen cap esperança de rodar en català. Hi ha molt poca gent que rodi sense subvenció, també hi ha gent que ho fa, però després el producte no és vendible. Nosaltres no volem subvencions, però tampoc volem pagar impostos i volem que hi hagi ajudes, perquè inversors privats inverteixin en cultura. El retorn fiscal és una mesura que ja tenen altres llocs i que incentiva la cultura. Hi ha moltes fórmules per ajudar el cinema amb transparència, però estem acostumats a les subvencions donades a dit.
Dibuixa un panorama trist en el qual, per contra, mai falten projectes seus. El cinema és il·lusió.
Déjavu és una productora i distribuïdora independent, que no deixa de produir el seu propi cinema. Si tens un somni i persones que t’escolten, gràcies a l’esforç en xarxa, els projectes es poden fer realitat. Les nostres pel·lícules creen família, això és el més maco d’aquest recorregut que portem. Sol no fas les coses, tu creus en un somni que va ser Pàtria, Doctrina, Anunnaki i l’esforç, el treball, gràcies a molts actors que es baixen el caixet, podem tirar-los endavant. Aquesta és la màgia d’aquest cinema.I només que arribem a una persona i hem arribat a moltes, ja estem satisfets, perquè hi deixem part de l’ànima.
Quins projectes de futur té?
En un any vista, rodem una sèrie de ficció que inclou una part documental, Terra de telers. Comença els anys 20 a les colònies tèxtils industrials del Llobregat i retratem la vida d’una nena petita des que entra a la colònia fins que mor allà, als anys 80. El juliol de l’any que ve rodarem la meva última pel·lícula d’autor, que tancarà la trilogia iniciada amb Ànima i Doctrina, dos films amb un missatge profund. Serà una pel·lícula molt humil, amb actors, que han estat cabdals per mi: Dani Bernabé, Alba López, Montse Rivadelles o Jordi Reverter. En aquesta ocasió les protagonistes són una mare i una filla separades que es tornaran a ajuntar.
Tornarà a ser una pel·lícula carregada d’emocions?
Cada una de les pel·lícules d’autor que he fet responen a una pèrdua en la meva vida. En 12 anys he perdut tota la meva família: primer la meva àvia, que va ser una de les 897 supervivents del camp de Mathaussen; després, fa 8 anys, va morir el meu pare amb 59 anys; fa 4 anys va morir el meu germà, amb 35 anys, de leucèmia. Ara també estic preparant el guió del tercer projecte, Màrtir, que em regalo a mi mateix. Se situa a l’any 1712 i busco producció a fora, a França, perquè parla de la guerra del Francès. Durant 50 minuts transcorre amb un sol actor i aquest actor soc jo. És un paper escrit molt per a mi. En aquests últims anys, TV3 ha decidit que soc director, no actor, i ja no em truquen, tot i que he fet sèries per TV3, a Rússia... Sembla que si simplement ets un bon professional i coherent, no compta, per això jo el que he fet és crear la meva indústria artesanal de fer cinema i seguiré treballant mentre pugui anar ubicant cada projecte.
