Petits tresors com La forma d´un sentit o Un tros de fang pertanyen a la història de la música en català. David Carabén (Barcelona, 1971) és un dels responsables d´aquests himnes. La veu de Mishima es mostra satisfet amb el seu passat. Mira enrere sense vertigen, centrat en el present i el futur de la seva trajectòria.

No és la primera vegada que actuen a l´Acústica.

Hi hem tocat, com a mínim, en quatre ocasions. I sempre hem gaudit molt perquè és un esdeveniment molt viscut per la ciutat. A més, ens agraden molt aquest tipus de festivals, integrats a la ciutat, on la gent descobreix bandes i artistes només pel simple fet de passejar pel carrer.

Però enguany ho faran en un format especial.

El concert serà especial precisament perquè celebrem el desè aniversari de Set tota la vida, un disc que en el seu moment va passar més aviat desapercebut per una part de la crítica i del públic, però que ha anat guanyant pes amb el pas dels anys. Nosaltres ens hem mantingut fidels a les cançons, que han format part de la nostra història com a banda, però ha estat el públic qui les ha fet grans.

Fins a quin punt Set tota la vida els va influenciar com a grup?

Sincerament, ben poc. La història de Mishima és una història d´anar professionalitzant-nos lentament, d´anar guanyant espais, públic i audiència i el reconeixement de la gent. Hem anat ajustant i madurant la proposta a mesura que passaven els anys, i tothom ha sigut testimoni d´això.

El van gravar amb Paco Loco.

Sí, vam anar a gravar el disc 15 dies amb el Paco Loco al Puerto de Santa María, i això ens va fer sentir professionals. Fins aleshores, havíem compaginat la gravació de discos amb la nostra vida quotidiana. Set tota la vida ens va comprometre econòmicament, i vam tenir la sort que el Paco és una gran persona i ens va fer sentir músics en un país on la professió no està gaire ben considerada. Va ser un aliat fantàstic, ens va ajudar a no donar-li tanta importància als nostres defectes i va fer que consolidéssim la banda com a tal.

Pensa que a Espanya l´artista està mal cuidat?

A Espanya i a Catalunya, el músic és un tarambana que pren el pèl a tothom i que no vol treballar. I al final, t´ho acabes creient.

L´aposta va ser doble, perquè en aquell moment l´indie en català també era una raresa.

L´indie existia des de la segona meitat dels vuitanta. D´altra banda, quan va arribar a Espanya un cert tipus de nou pop, tothom el va anomenar «indie espanyol». No crec que cap dels dos fenòmens ens afectés de manera directa. Jo no m´hi sento gens identificat.

I llavors apareix Mishima.

Quan comencem, els grups que van ser importants en el rock català ja no estaven en eclosió. I llavors vam aparèixer juntament amb bandes com Standstill, Love of Lesbian o Élena amb les quals, en un inici, teníem molt en comú.

I a això li hem de sumar que canten en català?

A mesura que avançava la vocació compositiva, vaig començar a escriure més en català, que és la meva llengua. El català condueix a un tipus de mètrica, de ritme, que inconscientment t´agermana més amb la música de tradició francesa o italiana que no pas amb l´anglosaxona.

Publiquen un disc cada dos o tres anys. A què es deuaquesta fertilitat creativa?

Jo penso bàsicament que és part de la desgràcia [riu]. Si haguéssim tingut un èxit aclaparador d´entrada, no ens hauríem exigit tant. Això t´obliga a seguir inventant i treballant. És un instint de supervivència. Com la cançó que es diu L´ànsia que cura. Jo el que no entenc, per exemple, és com bandes d´èxit segueixen mantenint-se, com Love of Lesbian. Això sí que és una bestiesa. És admirable. Nosaltres, sobrevivim. O penques, o caus.

Com veu el present i el futur del panorama català?

El problema és que quan estàs dins d´aquest món, potser no ho veus amb la perspectiva adequada. Hi ha moltes propostes, de molt nivell, que no tenen públic. Venim d´on venim, i som un país que no té una tradició de veure directes. A això se li suma la crisi dels formats, la irrupció de les xarxes socials, etc. A més, som relativament pocs els que parlem català. I que consumim cultura en català, encara menys.

En alguna ocasió, han denunciat la situació política del país.

No és una qüestió que Mishima ens mullem més o menys. És que a vegades passen coses que t'interpel·len i un ha de reaccionar, denunciant una injustícia flagrant. La situació és massa bèstia per obviar-la.

Amb els rapers empresonats, per exemple, ja els afecta directament com a artistes.

Absolutament. L'estat espanyol amagava aquella pulsió autoritària i la transició va ser un petit engany. Quan algú diu quelcom contrari, cancel·len la democràcia i persegueixen els cantants. Tot ens havíem cregut una mica el miratge i ara decep veure que va ser tot una farsa. Es fa evident que han de passar coses en l´àmbit social.

El concert especial a l´Acústica commemorant Set tota la Vida té un sentit nostàlgic?

Jo crec que no. Penso que el present de Mishima és prou esperançador i, ara mateix, tenim feina. Si haguéssim estat en un moment d´aturada, ens hauríem preocupat més en reivindicar aquest disc, però no és així. Pensa que tenim una vuitantena de cançons, i està bé anar obrint el calaix i recuperant temes anteriors. A més, potser hi ha gent que no coneix l´EP i ara tindrà l´oportunitat de sentir-lo en directe.