29 de juny de 2018
29.06.2018
Figueres

'Volia explicar el moment en què ens creem els primers records'

'La memòria de l'arbre' de Tina Vallès narra una història senzilla amb paraules senzilles molt triades, que arriben al cor.

29.06.2018 | 20:24
L´escriptora Tina Vallès

La memòria de l´arbre, de Tina Vallès, entrarà a formar part de les lectures de l´any vinent a l´INS Muntaner de Figueres quelcom que complau gratament la seva autora. Amb La memòria de l´arbre, Tina Vallès va guanyar el premi Anagrama i, fa pocs dies, el 15è premi Maria Àngels Anglada. La novel·la ens parla de la pèrdua dels records, però també de la construcció de la pròpia identitat a partir de la relació entre avis i nets.

Què suposa rebre el premi Anglada després de l´enrenou del Crexells? Li retorna la fe?

Els premis a obra publicada sempre són una bona notícia pels autors. De tots els llibres de l´any 2017, que m´hagin triat a mi, és tot un honor, perquè no era fàcil. Que un mateix llibre continuï fent un recorregut un any i mig després de sortir és una satisfacció com a autor, perquè vol dir que el llibre és viu, es mou i interessa. I que tingui un vincle amb un institut d´ense­nyament i el llibre entri a les aules, em satisfà especialment.

Havia pensat en aquesta faceta pedagògica?

No, quan escric, faig ficció i el que li passi al llibre després no ho controlo. Aquest tema remou bastant i serveix per treballar molts temes a l´aula, no especialment la malaltia, també les relacions familiars, la memòria, la identitat.

La memòria de l´arbre és un xic diferent de Maic (2011), el seu anterior llibre.
Maic també és amb veu de nen, però absolutament diferent. Respecte als altres llibres de contes, la veu i el to disten molt. Eren contes amb més ironia i sentit de l´humor. Aquesta història demanava un altre to i enfocament.

Per què l´Alzheimer?
El tema no és l´Alzheimer, ni tan sols la pèrdua de la memòria. Jo volia intentar descobrir i explicar o esbrinar el moment en què ens creem els primers records, que són els que van més vinculats a la identitat i que, si tot va bé, són els que tenen relació amb els avis. A partir d´aquí, vaig veure que la millor manera era agafar un avi i un net i reproduir aquests moments, que no som conscients de quan ens fabriquem un record, ho som molts anys més tard. A vegades som tres o quatre vivint aquell moment i només un fabrica aquell record al llarg dels anys. Això va ser el punt de partida de la novel·la. Després ja va anar creixent en veure que l´Alzheimer em servia com a figura literària, en certa manera perquè tenia, per una banda, el net, que tot just es construïa la seva memòria i, per l´altra, l´avi, que se li estava destruint o esborrant. Però la paraula Alzheimer no surt en tot el llibre, perquè no era el tema principal.

Utilitza capítols molt breus.

En una primera redacció era un text seguit, en tercera persona, més explicatiu, però vaig veure que la malaltia se m´ho menjava tot i anava cap a un to molt fosc. En fer la tria de la veu d´en Jan, el narrador nen d´11 anys, va venir la resta: la forma de petites escenes o vinyetes, fins i tot, com una auca centrant-me en moments en què el Jan o l´avi es fixen en coses que estan canviant o que a en Jan li serveixen per veure que canvien. La intenció eren que fossin peces independents lligades.

Els blancs destaquen.

Els blancs volen dir moltes coses però, sobretot, li demanen al lector que s´aturi, que cada peça demana una pausa. Volia que, tot allò que jo havia retallat, ho trobés en aquells buits que també poden ser els d´identitat d´en Jan o els de la memòria de l´avi. Tot encaixa.

El llibre desprèn molta lluminositat per la puresa de l´infant que, amb l´experiència, madura.
La idea era no acabar amb la mort de l´avi, si no en el camí de maduresa que fa en Jan.

Indaga en la família.

Volia centrar-me en una història petita, amb pocs personatges, una família ben avinguda per descriure com es mou una família quan passa una cosa així. No apareixen esquerdes, perquè només ensenyo petits bocins de les seves vides, no hi ha ni marques temporals, són pinzellades per mostrar quan la família fa pinya. També es pot escriure sobre personatges bons, no tot ha de ser drames familiars, dràstics i negres.

Són relacions benèfiques.

En Jan és, per a l´avi, la persona que no el veu com un malalt. I per en Jan és la persona a la qual li pot fer totes les preguntes que a la resta incomoden i a les quals respon.

Els arbres, en la història, hi juguen un paper destacat.

A vegades vas escrivint i no saps ben bé perquè ho fas fins que, de cop i volta, allò creix. D´entrada, el llibre es deia La memòria de l´avi. Quan la forma de la novel·la va canviar, també volia un fil que la lligués i és la història del desmai, que l´avi va posposant d´explicar, la cirereta dels seus records.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Les nostres subscripcions, s'assaboreixen