Un violador i assassí en sèrie, que feia vint anys que era a la presó, surt en llibertat gràcies a l’anul·lació de la doctrina Parot. A través del seu personatge principal, Víctor Ribas, Doctrina: El pecat original i la reinserció, convida a la reflexió sobre la reinserció social dels presos condemnats per delictes de llarga durada. Es tracta d’un thriller social i dramàtic cent per cent independent dirigit pel director empordanès Joan Frank Charansonnet i produït per Dejavú Films. Doctrina continua el recorregut per les 4 províncies catalanes. Un film d’autor que no deixa l’espectador indiferent i que respon la pregunta: Tothom té dret a una segona oportunitat?

Com neix Doctrina?

Tenia ganes de fer cinema social, que fes reflexionar les persones, un tipus de cinema que ja provenia d’Ànima, una pel·lícula en la qual parlava d’una dona que havia estat cremada en un caixer. Vaig decidir escriure sobre la reinserció social de presos condemnats per delictes de llarga durada que surten en llibertat per la derogació de la doctrina Parot. Vaig crear un personatge de ficció, Víctor Ribas, un assassí en sèrie que fa més de vint anys que estava empresonat. Un matí rep la visita d’un periodista i excorresponsal de guerra a l’Orient mitjà que ha viscut amb el gihadisme, i que ha rebut l’encàrrec de publicar un article sobre la vida del reclús, que en pocs dies sortirà en llibertat a causa de la derogació d’aquesta doctrina Parot, una jurisprudència que empara avui a presos amb condemnes màximes com la del protagonista.

Un tema de rabiosa actualitat.

Sí, de plena actualitat. Just el dia abans d’estrenar-se Doctrina, el violador de la Verneda va sortir de la presó després de vint anys, igual que el nostre protagonista, per la doctrina Parot.

Aquesta causalitat ha portat un públic nombrós a les sales?

Pel tema que tracta és una pel·lícula que es ven sola, però costa que vingui gent a les sales. Fins ara tothom que ha anat a veure la pel·lícula surt encantada, no pel que veu, sinó perquè li toca la fibra personal. Hem disseccionat de tal manera el tema que tothom ho vol entendre. Crec que feia falta al cinema català una pel·lícula com aquesta. Hi ha grans films, però són comercials, o molts són films d’autor on no passa res: després de veure’l, reflexiones una estona però l’endemà, què passa? Aquí buscàvem una reflexió personal cap a la vida mateixa i sobretot cap a una gran pregunta: Tothom es mereix una segona oportunitat? Volia parlar de la dicotomia entre la maldat i la bondat de l’ésser humà.

Doctrina es va rodar abans de Pàtria, però ha arribat a les sales més tard.

Primer vaig fer un muntatge que durava tres hores i mitja, amb dues parts El pecat original i La reinserció, però al final vam decidir que seria una sola pel·lícula d’una hora i cinquanta. Després de Pàtria, vam reduir Doctrina, de manera que tingués material de les dues parts i s’arribés a generar debat social.

Quina ha estat la seva posició com a director?

He intentat fer una pel·lícula molt neutral, sense posar la meva opinió sobre si tothom mereix aquesta segona oportunitat. A escala personal penso que, quan has llevat la vida a algú, no es mereix. Però, com a director, intento donar a l’espectador la llibertat perquè decideixi un cop hagi vist Doctrina. A la primera part, el protagonista explica com ha estat la seva vida, els seus traumes, perquè va arribar a cometre aquells assassinats, perquè es va transformar en un violador. Després d’obsessionar-se amb una nena i de la mort del seu pare, es va transformar en un diable absolut, com aquests diables que tenim a la societat i que apareixen a les notícies.

Una primera part crua.

És una pel·lícula molt crua al principi, amb 3 o 4 seqüències molt dures sobre actes tan cruels com els que ha comès el personatge. A partir d’aquí, desenvolupem com viu a la presó i com sortirà reinserit. Veiem com hi ha aquesta doctrina. El títol és un paradigma: Doctrina per la doctrina Parot, però també per les doctrines de fe que tenim tots dins nostre. És una pel·lícula que, malgrat ser crua i dura, és molt espiritual, té un missatge d’esperança. El personatge, a través de la religió i del fanatisme cap a l’Església Catòlica, s’encamina cap a la reinserció. També trobem aquesta espiritualitat en el personatge de la mare, Montse Ribadellas, que és la gran víctima d’aquesta història. Què li passa a una mare que veu com el seu fill que va criar amb amor comet actes tan terribles? La mare se’n va de punta a punta, des del delta de l’Ebre fins a l’Alt Empordà, la Vall de la Santa Creu, per amagar-se d’allò que no sap per què ha succeït. Vint anys després, quan ell surt de la presó, s’adona que els fantasmes del passat li tornen.

Com reacciona un poble com el Port de la Selva al fet de tenir un violador com a veí

Com reacciona el Port de la Selva en la ficció, al fet de tenir un violador com a veí?

Imagina’t que vingués Antoni Anglès, del crim d’Alcàsser, a viure en un poble com el Port de la Selva, en ple hivern. Hi apareixen els pescadors, un personatge com la Nuri, que encarna la típica persona burgesa que té una mica de poder dins el poble i, quan sap que aquest personatge és un violador, comença a fer una campanya de recollida de firmes perquè no visqui al poble i es crearà debat social entre la petita societat d’aquest petit poble de l’Alt Empordà sobre si el volen reinserir o no.

Doctrina es va preestrenar al Port de la Selva.

No era una pel·lícula fàcil de rodar per al Port de la Selva. Hi ha una hora d’imatges precioses que fan homenatge als durs i cruels hiverns del Port de la Selva, als pescadors, i a la bellesa de l’esperit de l’Alt Empordà, però després es creen aquests personatges de ficció i uns pensen que no és possible la reinserció i altres, sí. La gent del Port de la Selva va omplir la sala i la rebuda va ser fantàstica. Vam fer un cinefòrum que va durar dues hores.

L’espectador surt amb una opinió clara sobre la gran pregunta que planteja Doctrina?

Doctrina dona una resposta clara. Al cinefòrum, la gent parla de temes com la cadena perpètua o la pena de mort. Jo no crec que una persona pugui decidir la mort d’una altra, però, depèn de quins actes, la cadena perpètua és el millor càstig que hi hauria. També hi ha molta gent que opta per la reinserció. A Doctrina, es demostra que hi ha persones que es mereixen la segona oportunitat, han comès uns actes amb una edat i amb una immaduresa que els dificultava reconèixer una sèrie de coses. Doctrina continua als cinemes i seguirem fent cinefòrums. Hem d’apropar el cinema català als espectadors, és una manera d’educar. De la meva estada durant deu anys a Rússia vaig aprendre que som treballadors de l’art, hem de defensar els nostres productes i posar la galta per les coses que no fem tan bé, com a creadors.