Josep-Maria Terricabras: "Quan perdem el llenguatge, perdem la vida interior"

Josep Maria Terricabras modula bé les paraules i el seu contingut, en una conversa tranquil·la abans de la presentació del llibre.

"¿Tu ensenyes a pensar? No, però m´agradaria que se´n pogués aprendre al meu costat". Una bona declaració d´intencions amb la qual obre el llibre.

Fa temps que la formulo però d´una altra manera: a mi m´agradaria que, quan em retirés, algú pogués dir ´tu ensenyes a pensar´ i que pogués contestar ´no, però al meu costat se n´aprèn´. Ara dic, modestament, m´agradaria que s´aprengués. Bé, voldria ajudar a exercitar la defensa personal, que la gent no cregués només en eslògans, ni els meus, sinó que pensés pel seu compte.

El llibre dona píndoles per fer-ho possible.

Sí, són vint-i-tres capítols que el lector pot agafar per on vulgui. En la meva intenció, he pensat que tenien un fil i un es va adonant de la relació que tenim amb la realitat, que la inventem, la creem, la desmuntem, o també amb el nostre interior. Per això he començat pel pensar, per allò que som, que és tant i tan poc a l´hora.

Vostè li dona molta importància al llenguatge.

Sí, i no el tenim prou en compte. La gent es pensa que és una capacitat humana com ho és riure, però no, no és que els humans també parlem, és que el parlar ens fa ser humans. El nostre món és lingüístic i per això és tan important aclarir idees, discutir-les, és la nostra manera de respirar.

A 'Allò que som' reflexiona sobre la por, el progrés, la veritat, la felicitat, tots temes vitals.

No és un llibre molt gruixut, però haig de confessar que té una certa pretensió. No tracto aquests temes de forma convencional. M´han influït pensaments d´altres, l´edat... Algunes, potser, algú les pot aprofitar per replantejar-se les seves, encara que al final acabi pensant que té raó, m´és ben igual.

Diu: "pensar consisteix a fixar-se en el que es diu", quelcom que avui en dia no passa sovint.

És la connexió llenguatge-pensament. El llenguatge és la consciència i desgraciadament perdem la personalitat, la identitat, la vida interior i la consciència, quan perdem el llenguatge. Per cert, que aquest té tal poder que ens construeix i ens deconstrueix quan el parlem.

El darrer acord del llibre està dedicat a la mort.

A part de la importància del llenguatge, l´altre tema que el vertebra és l´interès per la vida i per això l´acabo amb una reflexió sobre la mort. Per mi, el més important és la vida, és el que tenim i el que hauríem d´aprofitar. La vida és el que tenim, la mort és natural. La mort fa que de debò ens morim i, per tant, el que hi ha és absència, la no presència. Allò que fem present i que és dolorós és l´absència. Alguns, pobrets, no deixen absència. El nostre desig hauria de ser que la nostra vida fos ben plena i interessant i que la nostra absència tingués la seva gràcia.

Parla de la responsabilitat de ser en aquest món.

Vist en un sentit còsmic, nosaltres som una boleta tan insignificant, però el fet de reconèixer la nostra insignificança, ens fa grans. La nostra grandesa és la nostra feblesa. I evidentment que som responsables.

Cal viure la vida amb dignitat i força, segons vostè.

Això lliga amb la moral i n´hi ha de molt diverses. El que procuro dir és que hi ha codis morals que tenen parts millors que altres. No puc acceptar que l´ablació de clítoris sigui millor que la no ablació. Per mi és una barbaritat, com també que la religió cristiana ha acceptat tenir esclaus o que les dones fossin inferiors. Tots els codis morals es van afinant.

Creu que algú encara es pregunta d´on venim, on anem?

Sí, però quan una pregunta admet totes les respostes, és que només és per entretenir-se.

I on anem? Perquè la Humanitat no aprèn dels errors.

En segles hem fet unes passes brutals. Hem progressat en les qüestions més tècniques, però com podem tenir una sofisticació extrema sabent que en els pobles hi ha gent que passa gana o mort a l´hivern de fred? Això vol dir que els poders que hem establert i la participació esquifida dels ciutadans en ells no han avançat gaire. És llastimós. Són les nostres contradiccions.

Què fa un filòsof fent de polític al Parlament Europeu?

No passa massa sovint. Costa adaptar-te al llenguatge, als procediments, però és molt interessant. Ara, a Europa, els desitjos de democràcia i participació estan creixent a l´hora que els d´extrema dreta. És aquesta contradicció dramàtica. El que falta molt és reflexió, argumentar una mica. Soc molt eurocrític. Tenim uns dirigents inútils i no anem a bon port. El cas dels refugiats és una evidència esfereïdora. Cal, doncs, una renovació de la Unió Europea. I ja cal que ens hi afanyem, perquè el rebuig creix. Catalunya pot ajudar a obrir els ulls. No pot ser que els estats actuals s´allunyin tant del ciutadà. Crec, però, que la necessitem perquè els països grans no se´ns mengin, i no només l´economia, si no també els valors.