'Volia explicar aquesta amistat única que rebrota i es manté viva malgrat els anys'

Després d’assajos i estudis, ara la novel·la. Un pas natural.

No nego que sempre havia tingut ganes, però no era una necessitat. Tot va venir en investigar la figura de Jaume Ministral. La mateixa novel·la explica la meva història a través de dos investigadors. En estirar del fil d’en Ministral vaig trobar-me aquesta història amb František Kriegel.

I va desenvolupar-la.

Fa tres anys vam organitzar una exposició sobre Ministral a la Casa de Cultura de Girona i ja hi havia un apartat sobre aquesta història, però era tan potent que necessitava ser explicada com una novel·la. Va ser, doncs, la història la que demanava una novel·la.

Una novel·la pot ser un repte.

És clar, un pot conèixer molt bé els mecanismes de la llengua, però més enllà de la tècnica hi ha d’haver una certa gràcia. La por que tenia era que això fos un assaig emmascarat de novel·la. Crec que no ho és. Té moltíssima documentació, però de cara al lector flueix de forma natural amb la història que estem explicant. Jo volia explicar moltes coses, però com una història emocionant. No nego també la complicitat de la meva dona, Maria Mercè Cuartiella.

La història es va desgranant de la mà de dos investigadors empordanesos, la Dacs i en Tarongi. Com els ha imaginat?

Volia que fossin dos personatges molt poc profunds. Per això tenen noms estrambòtics però reals, de companys meus de l’escola. Entre ells dos no hi ha cap feeling, sí cordialitat, perquè són tan forts, en Ministral i en Kriegel, que ells només havien de ser conductors de la història.

També reivindicadors del seu paper i del dels personatges.

Sí, reivindiquen la feina de la recerca. Normalment, quan t’enfrontes a la recerca, veus el producte final, però l’investigador és una mica invisible, és com un mèdium que ha portat aquella obra o personatge al lector. Així volia posar sobre la taula aquesta figura interessant. De fet, ells dos viuen una petita aventura emocionant, no s’hi juguen la vida però és una aventura intel·lectual. Així, ells i els lectors van junts en aquesta descoberta, recerca o troballa.

Junts en un viatge per instants vitals del segle XX: la guer­ra civil espanyola, la primavera de Praga, la revolució cubana...

D’un dels aspectes que estic més satisfet de la novel·la és l’estructura. Volia una estructura molt calidoscòpica però molt lligada al mateix temps. Hi ha coses que passen en l’actualitat, altres als anys 30, 40, 60 o 70. I passen a l’Havana, a Praga, a l’Ebre, a Figueres o a Girona. Quan tens tota aquesta constel·lació, et preguntes si ho sabràs teixir prou bé perquè el lector no ho vegi com un collage o que sigui plantejament, nus i desenllaç. D’alguna forma engresques el lector a anar connectant tota la informació i crec haver-ho aconseguit sense que es perdi.

Molts lectors potser coneixen Ministral, però qui és del tot desconegut és Kriegel. Metge, comunista, jueu, un home totalment compromès.

Té una biografia espectacular. És un personatge que impressiona, amb uns principis, fins al final fidel al comunisme malgrat haver rebut garrotades. Quina fe tenia en el partit, en la ideologia. Fa un any i mig vaig anar a fer una ruta literària per la República Txeca, vaig llegir fragments de L’amic de Praga allà i em feia cert respecte què em diria la gent. Vaig veure que és un personatge ambigu en l’actualitat. Sí que va ser un comunista que va plantar cara al comunisme soviètic, però va ser del règim, també. És, doncs, un personatge incòmode però no impedeix que va anar a la guerra civil espanyola, després a la Xina, a Cuba, com a metge polititzat fins al moll de l’os.

Això fa entendre l’admiració que sent Ministral per ell.

El llibre ofereix una visió gairebé sense ombres sobre ell. M’interessava oferir la imatge que Ministral tenia sobre ell, no l’objectiva històrica. Només es portaven sis o set anys de diferència, però per a Ministral és com un pare.

Es coneixen al front de guerra.

En Ministral era un passerell, un nano vingut de Girona, missaire, i, en canvi, Kriegel ja ve amb un currículum...I la vida posterior. Ministral porta una vida honesta, compromesa, però discreta, i l’altre està a primera línia. Hi ha moltes formes de compromís: el ferotge de Kriegel o, el també admirable, ferm, modest però permanent de Ministral.

Ambdós foren valents.

Suposo que l’experiència de la guerra, de compartir aquell projecte d’intentar racionalitzar tot l’aparell mèdic, els devia canviar. Ministral torna essent un altre home i Kriegel, també. Fins llavors havia entès el compromís com una cosa teòrica i després és la seva vida.

L’enfocament que fa sobre la guerra no és gens sentimental.

L’únic moment on hi ha una mica d’emoció és al final que és fals, és el joc que es permeten, escriure aquest final que no es va produir. La presència sistemàtica de documents reals, cartes o articles objectiva molt la narració i evita que ens anem a l’emoció.

Hi ha escenes dures com la descripció d’un hospital de campanya.

Allò era inimaginable, de pànic.

Krieger, però, no abandona aquest món de la guerra.

És com un missioner laic, es compromet totalment en la defensa d’una doctrina política. La seva missió era canviar el món i tot ho subordina a això. La seva història, com la de Ministral, és la de gent apassionada, allò que potser ens falta una mica ara. A mi m’admira el coratge dels dos.

El fet de parlar de persones reals, quines precaucions ha pres?

He volgut ser molt caut. Hi ha aspectes d’ells dels quals no he parlat perquè no tocava. La meva imatge d’ells ja em funciona i només vull que m’expliquin aquesta amistat única que rebrota i que es manté viva malgrat els anys passats.

Com s’ha sentit en escriure la novel·la?

Molt còmode. Potser si hagués de crear un món de ficció pura, no sé si me’n sortiria. Aquest és un món de ficció de base real, un terreny híbrid, i m’hi he sentit a gust.