Hi ha alguna cosa més personal que la casa d’un mateix? La decoració, el mobiliari i fins i tot la higiene -o manca d’ella- són alguns dels segells més personals de cadascú. Per aquest motiu, la premisa de Casa transparente (Sexto Piso, 2017) resulta tan xocant: la vida d’algú que té per feina viure en les cases d’altra gent mentre els propietaris són fora.

L’habitatge, doncs, esdevé el pretext perfecte a la il·lustradora argentina María Luque per posar la lupa sobre temes com les relacions personals, la idea d’un futur propi o el concepte d’arrelament a un lloc. Temes, especialment enfocats a la vida a les grans urbs i que ha permès a l’autora endur-se el primer premi de novel·la gràfica Ciudades Iberoamericana.

I no ens deixem enganyar pels colors ultrapotenciats i el traç simple i desenfadat de les vinyetes: el contingut naïf que aparenten les formes es queden sols en aquesta esfera. Bé, en això i en deixar la signatura d’una dibuixant que, al llarg de les pàgines, sembla voler explicar i transmetre més coses de les que acaba aguantant el paper.

Quin gran pla!

També fora de casa, però per motius i amb resultats molt diferents, hi ha les protagonistes de Leñadoras. Un plan terrible (Sapristi, 2017), segona entrega d’una de les sagues preferides per crítica i públic de la temporada passada.

Com llavors, el quintet de protagonistes continuen les seves colònies en un campament d’escoltes molt poc corrent dirigit per la versió rústega de Rosie the Riveter. En aquesta ocasió, però, el format d’històries breus del primer volum dóna pas a una aventura de llarg format que aconsegueix mantenir l’esperit original esquivant el risc de caure en explotar una formula d’èxit.

I a més ho fa treient tot el suc possible a una galeria de personatges secundaris tan imprevisibles com les cinc adolescents que formen el grup principal i que conformen una alenada d’aire fresc amb capacitat per renovar tan el que passa dins les pàgines com fora d’elles.

Dues veus informals

No menys imprevisibles i sorprenents són Nuria i Henar, les protagonistes de Busy Bitches (Fandogamia Editorial, 2017), llibre que recull algunes de les tires còmiques que el duet havia publicat en format digital. Unes entregues de format breu i en les quals la clau autoparòdica hi és constantment present. Així, les dues autores es presenten sovint com dues dibuixants estressades i arruïnades que conviuen entre fixacions malaltisses i les aparicions constants d’un curiós gnom.

Encara que en la irònica entrevista inicial defineixi el còmic com humor de dibuixants per a dibuixants, els gags que elaboren van més enllà, ja que es reivindiquen com el pont amb noves generacions i nous perfils de lector que necessiten que els parlin de tu a tu.

Els poders de l’audiòfon

La dibuixant Cece Bell va perdre l’audició de ben petita a causa d’una meningitis llampec. Des de llavors ha viscut connectada a uns audiòfons, una situació ara normalitzada però menys corrent en la seva infància, als EUA de mitjan 1970, amb uns aparells voluminosos i amb cables sortint arreu.

Del record d’aquells anys, i per contribuir a normalitzar la seva discapacitat, Bell publica Supersorda (Maeva Young, 2017), basat en un personatge que va crear de petita, en el moment en què els aparells li van permetre tornar a sentir veus i sons.

La conversió dels personatges en conills antropomorfs -animal conegut per la seva oïda privilegiada- contribueix a donar un aire de conte infantil a una trama que esquiva hàbilment el melodrama per convertir-se en un còmic tendre i a estones divertit, sense oblidar els moments més durs.

Un nou convidat a la galeria dels títols enfocats per a nens però que més d’un i dos adults tindran a la tauleta de nit.

La crida de la natura

En aquesta última categoria també s’hi compta Yokai (Fulgencio Pimentel, 2017), de Carmen Chica i Manuel Marsol. Un àlbum il·lustrat pensat per al públic infantil i en el qual els esperits que li donen títol s’apareixen en les diferents encarnacions de la natura de boscos endins.

La trama és d’allò més simple: un camioner perd la noció del temps i l’espai en endinsar-se entre els arbres i fondre’s en un viatge del qual en tornarà completament canviat. Els dibuixos fantàstics i el format vertical de l’àlbum acaben de donar un toc distintiu a un conte per explicar i també per col·leccionar.