Home de mar i de lletres, Rafael Algarra (Barcelona, 1945) acaba de publicar, amb Cal·lígraf, el seu vuitè llibre, 'Barbarroja, el pirata del Mediterráneo'. Amb ell, ens endinsem en el món on va viure el llegendari pirata Baba Obak, un temps on els corsaris eren els homes més temuts. En aquesta entrevista, Algarra ens explica com el mar i la literatura l'han acompanyat sempre, com de les dues s'ha alimentat i les dues l´han fet feliç. Els seus llibres en són el testimoni.

Quan comença el seu vincle amb la mar?

Als 15 anys em vaig embarcar. Volia ser mariner mercant, però el pare em deia que era una feina molt dura, que no m´agradaria. Em va dir, però, que si aprovava el batxiller, el juny em podria embarcar. Ho vaig fer en un barco carboner, d´aquells que quedaven de la guerra, que anava a carbó i vapor. Es deia Ramon Oller i era d´un armador català, Joan Oller.

Per què tantes ganes?

Doncs, per la fantasia, el viatjar, l´aventura. Fixa´t. On vivia, en una torreta a la Ronda Guinardó la va dissenyar un oncle meu i li deien la Torre del Barco.

Doncs, així, ja tenia una imatge de la mar preconcebuda.

Sí, però la realitat és més dura.

Com fou aquella experiència?

Van ser només tres mesos, però m´ho vaig passar molt bé. Me n´anava de juerga amb tots els companys i podia estar tota la nit de farra. Vaig començar pelant patates i duent material de menjar a les cuines, però en saber llegir i escriure, el capità, que era basc, em va ensenyar a dur el timó, que era molt difícil, perquè feia un metre i mig de diàmetre. Havies de fer molta força però vaig aprendre amb ell. Només cal dir que tenia en el pont un porró amb cava.

Després va estudiar?

A l´Escola Nàutica, i als 18 anys em vaig embarcar d´alumne. Vaig fer la mili a la marina, també. Fins als 35 anys vaig estar a la marina mercant. Després vaig continuar en inspecció de pesca amb la Direcció General de Pesca de la Generalitat: primer de vigilant de les illes Medes per evitar que hi pesquessin, i després al cap de Creus, controlant l´arrossegament o parant camions a la Jonquera, feina aquesta molt desagradable.

Com se li desperten les ganes d´escriure?

Ja les tenia als 14 anys. M´agradava, i m´agrada, escriure poesia. Després vaig escriure teatre. Tinc una vintena d´obres i algunes d´històriques com la que vaig dedicar a Alejandro Malaspina, un home que va fer la volta al món quatre o cinc cops i vaig escriure sobre ell, perquè va caure en desgràcia. Amb ella vaig quedar finalista al Premi Nacional de Sitges i en el Lope de Vega, de Madrid.

Per què l´interessa el teatre?

Perquè és escenificable. De fet, les meves novel·les també ho són, tenen molta acció.

Com el dedicat a Barba-roja.

Sí. Quan vaig començar a estudiar aquest personatge, ja vaig veure que no era sol, que era una saga, una família normal d´origen grec, de l´illa de Lesbos, aleshores dominats pels turcs. Els germans tenien oficis com oller, pescador, fuster, i ell, Baba Oruk, sí que va anar a navegar. Quan el van fer presoner els cavallers de Rodes, els cristians, condemnant-lo a galeres, es va escapar tallant-se el taló, cremant-se la ferida per no dessagnar-se, però va quedar coix. Arran d´això va tenir un odi exacerbat cap als cristians, era una motivació personal.

Baba Oruk va ser el primer?

Exactament. El més teatral, de les mil i una nits, va ser el seu germà Jaradín, que també surt a la novel·la. Aquest, per tenir relacions amb un pobre noi que van raptar, el va capar per tenir-lo com una dona. La història és real.

En aquest llibre s´hi barreja història i aventures.

He llegit cinc o sis historiadors, fins i tot un turc que va escriure sobre Jaradín, per tenir una visió més objectiva del personatge.

Baba Oruk tenia fama de dimoni de mar.

Sí, tenia un odi a causa de les experiències brutals que va viure. Al principi ell anava per lliure, com a pirata, i després es va fer corsari, primer del rei de Tunísia i després de Solimà, era un pirata a les ordres d´un Estat. Per a ells era un almirall i per als cristians, un pirata.

Doncs, segons com es miri.

És clar, com Andrea Doria, que era molt famós i que era un pirata per als turcs. Ells dos van ser rivals.

En aquells temps, qui dominava el mar era l´amo del món?

Era així, francament. Cal dir que, el rei Ferran el Catòlic va donar l´ordre que no tinguessin galeres a les costes de Catalunya i València perquè les considerava un infern. Arran d´això, les costes de llevant van quedar desguarnides i, per això, Barba-roja ho va tenir tan fàcil per assaltar-les.

Devia ser realment conegut.

Conegudíssim. Va assaltar Palamós, Roses, Maó, on Jaradín es va endur tota la població i la va vendre com a esclaus.

El llibre s´inicia descrivint una nau cristiana molt atrotinada. Quin valor sortir a la mar.

Era gent molt preparada que havia viscut una formació molt dura a la mar. Els que anaven amb Oruk eren pirates, a excepció dels seus germans que es van formar amb ell. Tot el nord d´Àfrica era una bomba, com el que passa ara, amb l´islamisme. Ell s´enfrontava als cristians d´Europa. La història es repeteix.

Imagina què era navegar en vaixells com aquells?

Devia ser un infern. En la meva època, encara existia una forma de navegar similar, ser fogoner o paler en un vaixell de vapor palejant carbó. Això ho he vist en el Ramon Oller. Treballar a 40-45 graus i el refrigerant ser un botijo i una canonada d´aire.

Que poc que es coneix.

Sí, la gent viu d´esquena al que és el mar autèntic. Una feina molt dura perquè les companyies van amb moltes presses per no parar als ports.

Un pirata havia de confiar molt en la seva tripulació, no?

Totalment. Tenien un codi molt dur: si fallaven, els tallaven el coll.

El Mediterrani, que perillós.

Sobretot per als pescadors, perquè els pirates volien capturar homes, sobretot, per fer-los servir com a mà d´obra, com a animals de càrrega i subhastar-los en els mercats d´Algèria i Tunísia. Cotitzaven més els homes que les dones.

Escriure, ja sigui teatre o novel·la, és important per a vostè?

Disfruto moltíssim. Entres en un món i vius els teus personatges. Tinc una vintena d´obres teatrals escrites i pendents de publicar i unes quantes novel·les més (ha publicat vuit llibres).

El teatre es publica menys.

Sí, i és una llàstima. Ara es fa un teatre més de gest que de diàleg. A mi m´agraden molt els clàssics: Shakespeare, Lope de Vega...

Vostè té dues vides: la del mar i la literària.

En el mar tens molt temps per llegir i escriure. En els viatges duia dues maletes: una amb roba, l´altra amb llibres, tant de nar­rativa com de filosofia.