A vegades, un passeja per un mateix lloc de forma diària sense fixar-se en el que realment s’hi amaga. Una mica això és el que va succeir-li a la historiadora de l’art i arxivera de la biblioteca del Castell de Peralada, Inés Padrosa, amb l’església i el convent del Carme. El més recent que es coneixia era la monografia El convento del Carmen de Peralada (1953) de Miquel Golobardes. La seva acurada investigació es va frenar just abans de la restauració d’aquests espais impulsada a finals del segle XIX pels germans Rocabertí, imatge que contemplem avui en dia.

Seixanta-quatre anys més tard li ha pres el relleu Padrosa qui, gràcies a una tossuda recerca a l’Arxiu del Regne de Mallorca on es troba l’Arxiu del Rocabertí, ha estirat el fil aconseguint extreure dades insòlites sobre la metamorfosi del conjunt, sobre tots aquells que hi prengueren part -alguns d’ells, artistes molt reputats al país i al món- i posant en evidència el lligam emocional dels comtes els quals volgueren “enaltir-lo” aprofitant les noves tècniques del moment.

Editada en català i castellà per la Fundació Cultural Castell de Peralada, el volum, que inclou una llarga profusió d’imatges històriques i actuals del mateix fons de Peralada, es va presentar aquest passat dissabte dins la imponent biblioteca del Castell. L’any passat, Padrosa ja va fer pública una primera aproximació als resultats de les seves investigacions però ara apareixen al complert en una edició molt acurada. “Ha estat un treball molt entretingut i emocionant al mateix temps perquè he treballat un espai de temps verge”, reconeix Padrosa qui, a més, ha disposat de totes les cartes dels germans Rocabertí, uns homes molt viatgers i acostumats a documentar-ho tot, “fins el més mínim detall”.

Les descobertes han estat sorprenents. Així s’ha pogut conèixer com la base estructural de l’absis de l’església es va canviar-el mestre d’obres Gerònim Granell va adaptar-la a l’alçada de la nau- i l’absis es va fer de nou. També s’ha sabut de la participació de noms molt importants com el vitraller Antoni Rigalt, l’arquitecte August Font, la Casa Orsola i els mosaïcistes Luigi Pellarín i Gian Domenico Facchina, entre altres. Padrosa ha estat molt detallista i, fins i tot, ha descrit minuciosament l’iconografia de l’important conjunt de vitralls de Rigalt i l’heràldica del teginat. Una altra curiositat és l’impressionant estucat de l’església simulant carreus de pedra, obra de Juan Molinas. Padrosa no oblida, però, que tot aquest patrimoni s’ha pogut preservar també gràcies a la família Mateu, propietaris des del 1923.