06 de octubre de 2017
06.10.2017
40 Años
40 Años
Figueres

'Una dona que pren la veu es crea enemics; jo estic orgullosa dels meus'

La directora de l'Observatori Cultural de Gènere, Maria Àngels Cabré, parla de llibres i de la dona

06.10.2017 | 16:48
L´escriptora i crítica literària Maria Àngels Cabré, a la biblioteca

La biblioteca Fages de Climent de Figueres va convidar a l'escriptora, traductora, crítica literària i directora de l'Observatori Cultural de Gènere, Maria Àngels Cabré, a obrir, recentment, el nou curs dels dotze Clubs de Lectura, una iniciativa lectora in crescendo que, a parer seu, enriqueix les nostres vides. En aquesta entrevista parla dels beneficis de la lectura i del paper de la dona en la societat.

Maria Àngels Cabré té un discurs fluid i contundent i s´expressa sense pèls a la llengua. D´idees clares i ment oberta, es reconeix com una dona que incomoda i que aposta per les heterodòxies. 
 
Llibertat i crítica van de la mà?
Sense llibertat no hi ha crítica, i sense crítica no hi ha cultura. Jo no podria fer crítica literària sense llibertat. Vaig començar a escriure quan encara era estudiant en revistes que ja no existeixen, com Lateral, Quimera... Quan passes als diaris ja és més complicat. Molts cops no pots dir el que vols i, llavors, és millor no fer-ho. 
 
La crítica s´ha reservat a crítics literaris, però tots podem ser crítics amb el que llegim i veiem.
La crítica literària professional està amenaçada, perquè hi ha molta gent que pot opinar en total llibertat. Això és bo, però té els seus perills. És necessari uns prescriptors ben formats per tot. És bo democratitzar l´opinió, però s´han de posar els dos nivells. Molta gent a la xarxa parla de literatura, com molta gent escriu novel·les després de fer cursos però, d´aquí, a fer una carrera de novel·lista, és diferent. 
 
Un dels espais per opinar poden ser els clubs de lectura.
És molt més enriquidor llegir en un club que fer-ho en solitari. Per mi, llegir amb uns crítics és llegir sabent tot el que hi ha al voltant del llibre. En un club tens el gran avantatge de tenir persones que et fan de  mirall, així la teva lectura és molt més enriquidora. I has de ser participatiu perquè així aprendràs més. Amb els clubs, l´interès per la lectura es multiplica, perquè a moltes coses no hi pots arribar sol, t´han de portar, ja sigui un crític o un altre lector amb un altre punt de vista. A través de la lectura es formen persones.
 
Per què llegeix vostè?
Deu ser una malaltia, perquè des de molt petita ja demanava llibres als Reis. I gaudia molt llegint. Llegim perquè necessitem viure altres vides, perquè viure la nostra amb massa intensitat és perillós, potser acabes paranoic. Però necessitem la intensitat. Doncs millor viure-la a través d´un altre. T´afecta en la mesura que t´hagi d´afectar, però no et mata. La literatura és una manera de viure apassionadament sense posar massa carn a la graella. Jo no m´ho perdria.
 
Com es pot entendre una persona que no llegeix mai? 
Costa. Aquella persona es queda molt curta, perquè es queda amb molt poca capacitat d´imaginació i no es pot posar mai en el lloc d´un altre. Com es genera l´empatia si només tens el teu cercle d´amics i punt? Potser jo tinc menys experiència personal, però molta literària i això m´enriqueix molt. Em diuen que tinc molta conversa i no és de la meva vida d´escriptor, que és molt avorrida, sinó perquè estic creant i llegint vida.
 
Per què hi va tanta gent als clubs de lectura? 
Una, per la bona organització. Les biblioteques han crescut molt i s´han espavilat dins aquest desert humanístic i s´han convertit en un lloc de reunió. I què millor que unir reunió i llibre. Per altra, la crisi ha fet que molta gent estigués trista i la literatura és curativa. És una defensa contra les ofenses de la vida, com es diu. S´han sumat les ganes d´organitzar-ho i de consumir-ho.
 
Consumir llibres com el que acaba de publicar, 'Miralls creuats: Montserrat Roig/Maria Aurèlia Capmany' sobre dues escriptores molt oblidades.
És curiós perquè estaven molt presents en el seu temps. Elles eren mestra i deixebla, de veritat, però també compartien temes: el feminisme, Barcelona i el teatre. Ho tenien tot per fer un llibre. Pilar Aymerich, amiga de les dues, va ser tan amable de deixar-nos les fotos. Són dues dones que són referència i ho haurien de tornar a ser perquè arrosseguen valors que necessitem, els valors republicans dels quals soc una gran amant. Va ser llavors quan es van fer les millors coses pel que fa a la cultura, la dona, el civisme, la convivència... I elles són exemple. Una perquè la va viure i l´altra perquè la va heretar intel·lectualment. Jo em sento deixeble de les seves maneres de fer, que són diferents. Me´n sento pel model que són de dones rebels i valentes. I amb aquesta cosa de rebel·lia que té la valentia, em sento inter­pel·lada per les dues, més del que em pensava abans de fer el llibre. Són dos exemples inqüestionables i el meu llibre vol recuperar els seus llibres que estan molt i molt bé. Cal recuperar el que han escrit les persones intel·ligents, no n´hi ha tants.
 
Per què els abandonem?
En aquest país i en tots, l´adéu a les Humanitats del que parlava Jordi Llobet és una cosa col·lectiva, de no valorar realment aquelles coses que poden servir per arreglar-ne d´altres. Llegir la Roig i la Capmany et salva de la violència de gènere.
 
Parlant de gènere, vostè va promoure fa cinc anys l´Observatori Cultural de Gènere.
Vaig escollir el camí de no només fer una carrera literària, sinó també el bé públic posant en marxa l´Observatori i donant veu a les dones. Fem la feina que no fan les institucions: protestem, molestem els polítics o a qui sigui amb els nostres informes anuals i organitzem coses que donin veu a les dones com el Dia de les Escriptores, el 16 d´octubre.
 
Cal ser reivindicatiu?
Sí. El feminisme torna a estar de moda i és un bon moment per la reivindicació. Malgrat que aquí tenim els drets més o menys garantits, la llei d´igual­tat no es compleix. A tot el món hi ha dones que ho estan passant molt malament. Les dones que vivim a països més privilegiats cal que rematem el tros que ens falta per ajudar a les que no tenen ni la base. 
 
Ser feminista tant sí com no.
Impossible no ser-ho. La paraula femení es pot aplicar a un home i a una dona. De fet el binarisme ja està passat de moda. Aconseguirem abans trencar amb el binarisme que arribar a la igualtat de gènere. Ja estarà passada perquè no existiran els gèneres. Ara es parla molt més de transsexualitat que no d´igualtat. No, aquí ho volem tot.
 
Com és el feminisme ara?
És molt de despatx, potser caldria ser més contundents. Potser caldria tancar les portes dels museus perquè, què és això que tu estiguis pagant el 50 per cent del pressupost del museu i no et representi? 
 
Com veu a les dones joves?
Veig un retrocés, perquè el patriarcat fa molt bé la seva feina. Va aprofitar la globalització per tornar  a posar la dona al lloc de l´objecte i les noies joves ho han comprat. Han comprat els shorts més curt, el taló més alt, els llavis més vermells... L´imperi del rosa ha triomfat de nou. Haurem de tornar a fer la batalla que van fer les hippies. Moltes dones creuen que és normal que les controli el xicot i això ho hem de combatre. S´està fent des de les institucions, però hem d´estar alerta perquè l´amenaça  és tan salvatge, que el que menys els interessa són les persones.
 
Com a escriptora, vostè s´ha sentit relegada?
Direm que sí i sovint, i me´n sentiré més. No és el mateix una dona que parla clar que un home que parla clar. Una dona que agafa el micro, pren la veu, o manté una idea es crea enemics. Jo estic molt orgullosa dels meus. Seria rar no tenir-los i molt dolent. Potser faria més coses i em deixarien publicar més, però també tinc còmplices. Altres tenen por a la dona forta com jo, soc molt contestatària i no en passo ni una. Ho faig amb un somriure però, una mica incòmode. Si em deixessin, ho faria més.
 
Per què començà a escriure?
Sempre he escrit, però primer vaig traduir molt (la traducció és una gran escola) i això et treu temps. El moment de publicar arriba més tard, perquè has de tenir un producte ben fet i conèixer el sector editorial. El meu primer llibre va ser una biografia de Gabriel Ferrater, el 2002. El meu primer llibre de ficció, però, és una novel·la, 'El silenci' (2008). Vaig trigar 12 anys a publicar-lo i ara se n´ha fet una pel·lícula, 'L´amant del silenci'. És una petita joia, una peça artística.
 
Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Les nostres subscripcions, s'assaboreixen
Enllaços recomanats: Premis cinema