El llibre 'L´estació de Portbou' conté poemes de Jordi Carrió i fotografies de Manel Esclusa. Dues veus -coincidents- expressen el drama de l´exili i els conceptes simbòlics que pot suggerir una estació fronterera en uns tràgics moments de la història. El poeta Jordi Carrió diu, en paraules, els mateixos sentiments expressats a través d´una càmera per Manel Esclusa: imatges belles, colpidores, genials. És un llibre d´ombres. Les fotografies són en blanc i negre. Més negre que blanc, perquè "la llum ferida troba refugi en l´ombra".
L´obra publicada per Curbet es presenta diumenge, (11.30 hores) a la Sala de Duanes de l´estació Internacional de Portbou, com a activitat de cloenda de la segona edició de l´Escola d´estiu Walter Benjamin que se celebra entre el 21 i el 24 a Portbou, i que està dedicada enguany a la memòria, infància i exili del filòsof a partir de La infantesa a Berlín entorn 1900 de Walter Benjamin.
L´estació de Portbou
El recinte de l´estació de Portbou fou un trist escenari de les atrocitats del segle XX. Les andanes, les seves parets i els seus murs estan impregnats de la por i del dolor soferts, només cal saber escoltar en el silenci. Les petjades sorolloses s´han incrustat a les parets, igual que els neguits. Els sorolls eixordadors dels trens es fonen dins els túnels. Van al futur. Potser a la utopia. Es perden en la foscor. De nou el silenci. Un silenci que parla del passat, perquè "A l´estació de Portbou no hi té parada la memòria" com descriu Jordi Carrió a les pàgines del llibre. Aquesta obra és el resultat d´una experiència "in situ" dels seus autors. Com han sentit el cor de l´atribolat Walter Benjamin bategar de neguit i d´emoció en dirigir-se al comandament de la duana! És un llibre de poemes i fotografies que, a partir d´un indret desolat i indissolublement lligat a Walter Benjamin, proposa una reflexió sobre Europa i allò que les fronteres representen avui.
La davallada dels valors van propiciar la privació de llibertat, les persecucions i la mort. El món era un paisatge devastat, erm. L´home n´era el culpable. El poeta així ho expressa: "campanes sense batall, plors sense consol, ponts sense passeres, mar sense riba, platges que no acullen els cossos ofegats, finestres que no s´obren mai, fonts sense brolladors".
La sentència final aclapara: "L´humà s´ha extingit". La fotografia que acompanya és la d´una figura humana tan enfosquida que resulta impossible veure´n el rostre. Un humà extingit. És a dir, desaparició dels valors fins ara atribuïts a la condició humana.
