Maria Pilar Abel (1956) diu ser la filla desconeguda de Salvador Dalí. Des que una jutgessa de Madrid ordenés, fa un parell de setmanes, l´exhumació de les restes del pintor, Abel ha viscut desenfrenada. Assetjada per mitjans d´arreu, ha concedit infinitud d´entrevistes explicant la seva decisió. Diu no ser una dona materialista i que tot això ho fa per conèixer els seus orígens.

Molta gent a l´Empordà es pregunta qui és Pilar Abel?

Sóc una empordanesa com tu. Figueres és la meva terra, jo vaig néixer aquí. Vaig estudiar a les Paüles i al Cultural Cervantes. Sóc una persona normal i corrent, com deuria ser ell (Dalí), però ningú em coneix de res. No sóc una persona materialista, perquè si ho fos cobraria totes les entrevistes que faig. M´han titllat de pitonisa i, últimament, ni tiro les cartes perquè me les han fet avorrir. Penso, però, que aviat la veritat sortirà a la llum. No tardarà. Sento que tinc tot el suport de l´Estat espanyol. El que haig de mirar és que se m´escolti. És l´únic que demano.

Què exactament?

Només un ADN i una exhumació que m´ha concedit una jutgessa. Després això serà la bomba, perquè sortirà la veritat. I serà abans del 18 de setembre, quan hi ha el judici.

El forense Narcís Bardalet nega que la màscara mortuòria de Dalí existeixi. Vostè en té un fragment.

Estic una mica farta del senyor Bardalet. El veig parlar i em sento frustrada. Jo no estic mentint a ningú, explico només la història verídica de la meva vida. Ell no pot dir que no existeix la màscara si la va fer ell. Si fins i tot a la caixa que tinc hi posa el seu nom. I el de Rogelio Lacaci (forense). No callaré més.

Vostè cerca la veritat.

I si sóc filla del pintor, què passa? Millor per a Figueres, que hi haurà una persona que tirarà endavant les coses com Déu mana, que ara les porta l´Estat espanyol.

Esperava tot aquest enrenou?

Sí, m´ho esperava perquè començo a ser com ell. Odio les entrevistes, no suporto tanta pressió mediàtica. És angoixant. A més, estic sentit unes coses tan rares últimament que estic flipant fins i tot jo. No m´he ficat amb ningú, he respectat sempre la Fundació Dalí, però ara entrar tant a sac amb una persona... Sort en tinc de la meva mare.

Hi manté relació? On viu?

I tant. Es troba ingressada en un lloc però no està malament del cap. Està bé i sap bé què diu, però és una persona molt reservada.

La mare li ha donat suport?

Molt, em diu que endavant, que ell no era dolent, que era una bona persona. El millor és que li dona molt de suport. És impressionant que una dona que ha patit tant amb el meu padastre...

Li va explicar directament la seva història amb Dalí?

Va explicar a una cuidadora catalana el que no em va explicar a mi. Hi ha un testimoni real.

Ella treballava a Cadaqués?

Des dels 16 anys, i l´última familia per a la qual va treballar va ser els Sala Salip que tenien l´Imperial.

Li preguntà si era cert?

I tant que li vaig preguntar, si era filla d´aquell senyor. I mira que era lleig, li vaig dir. I ella em va afegir que tenia el seu encant, que era molt bona persona i havia ajudat moltíssima gent. Li vaig tornar a preguntar si era el meu pare, i em va dir que sí, però que ella no tiraria pedres sobre la seva tomba. Aleshores li vaig dir que no s´amoïnés, que la que havia de lluitar era jo, la filla, que no hi entraven ni els meus germans ni ningú. Qui hagi de dir alguna cosa, que me la digui a mi.

Vostè es va casar aviat.

A 19-20 anys per marxar de casa, pel mal viure que hi havia. El meu padastre no em podia ni veure. Em va criar la meva àvia, el meu Déu. I la meva mare també, pobreta, però ella estava amb aquest senyor i havia de ser-hi.

La seva família (té quatre filles i també nets) li dona suport?

Em diuen que faci el que vulgui mentre no sigui res dolent. Em donen suport, però jo mai les posaré pel mig. És una cosa meva, de Dalí i la meva mare.

I per què ho fa ara?

Abans no podia per falta de recursos. Ara tinc un advocat d´ofici, però s´ha mogut moltíssim.