Narcís Costa se sent pertorbat davant de tota la violència que ens envolta, una violència sense sentit i en tots els àmbits. Això ha esdevingut el fil de la seva nova obra presentada dissabte passat a Ca l´Anita de Roses. Manllevant l´expressió francesa Ras-le-bol, l´artista ha sobrepassat el punt de saturació d´imatges violentes, tot expressant el seu sentiment a través d´unes obres de petit format, senzilles però de gran contundència visual que exhibeix aquests dies, i fins al 7 de maig, a la sala d'exposicions de Ca l'Anita de Roses. "No intento fer un pamflet pacifista", reconeix l´artista rosinc, que espera, però, que els visitants es qüestionin sobre les conseqüències que genera tanta violència.

Cap de les obres de la mostra porta títol, quelcom impensable temps enrere. L´artista hi dedicava molt de temps a aquesta qüestió i, a parer seu, l´espectador potser es fixava més en la frase que imaginava i no tant en l´obra. Malgrat tot, Costa no ha pogut estar-se´n de manifestar-se i, lligant-ho amb el títol de l´exposició, ha dotat cada peça d´un tant per cent, xifra que emfatitza el seu grau d´enuig davant l´acció violenta que simbolitza cada escultura: des del forat d´un tret, la ferida oberta per una destral, el rastre d´un cop de puny o d´una explosió fins a una V feta amb restes d´una antiga escultura seva dels anys 80 desapareguda a Roses a mans de l´Ajuntament, fa temps. "Parla del buit que deixa tot acte de força", explica l´escriptora Cristina Masanés, en el text que acompanya la mostra. "Força inútil", afegeix l´artista, "una petjada ja siguin morts, gent que els recorda...". Aquesta certa frustració que evoca l´artista en aquesta sèrie, ja es podia copsar en altres que la precediren. Aleshores parlava de la inutilitat de les coses i de la solitud de l´artista. "Tot el que sento ho expresso i una sèrie em porta a una altra", comenta.

Per a aquest Ras-le-bol, Costa ha treballat novament el ferro, la fusta, la terracota i el ferro Còrtex. Són aquests materials, molts cops, rebutjats pels altres, trobats quasi per casualitat i que, a les seves mans, tenen una segona oportunitat. Les escultures de fusta estan, per a sorpresa de l´espectador, buides, creades a partir de desenes de fragments encolats, obligats a conviure i a construir quelcom nou. Algunes parts polides, altres presentades en el seu estat més natural.

Reflexionant l´espai expositiu

En el procés final, Costa també li dona molta importància a la distribució de l´espai expositiu. El pensa i el repensa fins que li troba el fil que equilibra el conjunt i aquest esdevé el desllorigador. En aquesta nova exposició, el procés tampoc ha estat diferent. "Crec molt en l´atzar, no el forço, però hi confio", reconeix l´artista.