Han calgut quasi quatre anys per donar forma a la que és la primera biografia de Josep Martínez Lozano, 'Viure per pintar'. Escrita per Thaís Gómez en col·laboració amb el net de l’artista i director del Museu de l’Aquarel·la, Eduard Martínez, s’hi esbossa la personalitat d’un creador que va consagrar la vida totalment a la pintura. El llibre es presenta aquest dissabte a les 12.30 hores a la Casa de Cultura de Llançà.

Feia temps que li rondava pel cap fer aquest llibre.

La idea neix a finals del 2012 amb la voluntat de retre homenatge a Martínez Lozano. Molta gent ens ho demanava. Nosaltres teníem molts catàlegs d’exposicions, però cap estudi en profunditat de la seva figura. La junta del Patronat va acceptar-ho i vam començar el projecte.

Un projecte que ressegueix una vida molt intensa. L’ha dut a terme Thaís Gómez i vostè mateix.

La Thaís és historiadora de l’art de Llançà i ha estat un repte per a ella. Ha catalogat i ordenat tot el seu fons documental per situar-se en la seva vida i ha realitzat algunes entrevistes, entre elles amb la germana del pintor, que va aportar molta informació. El llibre està enfocat en la persona de Martínez Lozano, no tant en el pintor.

Quin ha estat el seu paper?

He ajudat en la investigació i he digitalitzat tota l’obra que apareix en el llibre. Partíem de zero, perquè només existien catàlegs i un treball de recerca d’una noia de Llançà.

El llibre parla de moments crucials viscuts durant la infantesa.

Sí, quan ell tenia 8 o 9 anys va morir la seva mare, ho va fer al seu costat i això el va marcar molt. En moltes entrevistes diu que comença a pintar d’adolescent, però vaig localitzar una família que fou mecenes d’ell que deien que, de petit, ja dibuixava a classe. Arribem a la conclusió que usà el dibuix per fugir d’aquella situació.

La relació amb el pare no va ser tampoc bona.

No, es va distanciar molt d’ell. El pare refà la vida amb una altra dona i hi té fills i ell mai els accepta. Era una relació difícil. A més, als 18 anys decideix que vol pintar, però el pare li diu que ha de treballar o, si no ho fa, haurà de marxar de casa. Ell, doncs, marxa. Parlem del 1941. Martínez Lozano deia sempre que havia fet trenta-i-escaig feines com descarregar caixes, de cambrer i també de sastre. Tenia una mentalitat creativa. Tots els diners que guanyava se’ls gastava en pintura.

Parlen també de la vida familiar.

Sí, ell es casa i té una filla, però mai manté una vida familiar, potser perquè ell tampoc la va viure. Això no vol dir que no s’estimés la seva família, però ell vivia per pintar, ho necessitava. Quan comença a ressorgir com a pintor fent exposicions a Montpeller, a Lleida, muntant un estudi a París, un altre a Montblanc, fou just quan tenia la filla petita. Són anys que comença a fer-se un nom com a pintor tot i que li costava molt viure’n. A Montblanc, ens explicaven que tenia diners per pagar el tren per arribar, però no per menjar. Són els anys 50 i 60. Fins als 70 o 80 no en comença a viure’n.

El lector descobrirà un altre Martínez Lozano, un lluitador.

Sempre, es va fer a si mateix. Era una persona honesta, generosa i confiava en els altres tot aprenent de les hòsties i en va rebre fins al darrer moment. Per això el títol que hem triat, ell va viure per pintar i la resta li era ­igual. La conclusió és que troba en la pintura una manera d’abstreure’s. Tenia una capacitat analítica i una memòria molt gran. Feia excursions, però els grans quadres els feia a l’estudi, de memòria. Pintar d’una foto era vergonyós per a ell. Aquesta capacitat d’analitzar, de sintetitzar el paisatge i les hores que hi va dedicar és el que el convertiren en el que fou. El veies dibuixar i et quedaves parat. Com podia fer anar la mà d’aquesta manera: tenia l’habilitat i les hores d’aprenentatge. Per molt talent que tinguis, si no t’hi esforces, no surt, això és l’ofici.

Va rebre formació acadèmica?

Comença a anar a l’Escola d’Arts i Oficis del Clot amb el mestre Domingo Soler, que li ensenya les nocions bàsiques. Allà coneix Ramon Sanvicens, que va arribar a pintar a Llançà. Ell li ensenya, sobretot, el color i la composició. Amb tots els seus mestres, s’hi acaba fent amic. També va viatjar molt: Venècia, París, Panamà, Malàisia, Marroc... Li agradaven els paisatges difícils com els que va trobar a Ribera de Cardós, al Pirineu, era el seu punt de fugida. També a Llançà, al mateix port que és petit, però dens. Les llums, els reflexos del mar és el que li agradava.

Martínez Lozano arriba a l’Empordà gràcies a la mili.

Sí, a Figueres. El posen a topografia perquè dibuixava molt bé i recorre totes les muntanyes i camins. És quan coneix Ramon Reig i li ensenya l’aquarel·la. A través de la família Fortunet arriba a Llançà i coneix Joaquim Terruella que li ensenya a plasmar la llum.

En el llibre es trenquen tòpics.

He volgut desmentir que Martínez Lozano només pintés barques. Li agradaven molt i ningú les dibuixava millor que ell, però ell ho dibuixava tot. En el llibre, ensenyem paisatges seus dels anys 40 i veus el que feia el 2004 i et quedes parat. Era molt inconformista i autocrític, molt perfeccionista. Mai va parar de crear, de canviar. Deia que els pintors fabricaven quadres i els artistes creaven, i ell en va ser un, perquè mai va deixar d’evolucionar i millorar. Potser per això va tenir tants mestres. Aquí tenim la seva biblioteca i hi ha més de 800 llibres d’art i a tots encara hi ha els punts que marcava.

Han pogut catalogar tota l’obra?

És impossible, perquè no va parar mai. Hi ha obra arreu. La catalogació, però, ens ha permès datar peces. A l’estiu, per cert, farem una antològica seva al Museu.

Han fet moltes entrevistes?

Sí, amb el seu fill i germana; amb Vicenç Ballestar, a qui vam entrevistar fa dos anys abans de morir i amb qui anà a l’Escola del Clot. Ens van aportar molt. Gent dels seus inicis ha estat difícil, els mestres són tots morts.

Sempre se’l recordarà com un gran mestre de l’aquarel·la.

Sempre la defensava i la promocionava. Per això crea el Museu, recupera els simposis que no es feien des d’abans de la guerra civil. Va crear escola. Cal dir, però, que no era només l’aquarel·la, que és també la pintura en general. A mi m’agraden moltíssim els seus olis, tenen uns gruixos, són obres d’estudi. Ell no acabava mai els quadres. Els seus estudis eren un caos, potser tenia entre vint o trenta quadres començats.

Durant la recerca va conèixer coses inèdites sobre el seu avi?

Vaig conèixer la família Sicart de Barcelona que li feren de mecenes deixant-li un espai per pintar sense cap cost. El van marcar bastant. Igual que va a Montblanc a pintar gràcies a uns proveïdors de la botiga on feia de sastre i que el van veure dibuixar.