'Kalimat' s’ha estrenat a la Sala Tallers del TNC per posar els refugiats al centre de l’escenari. La dramaturga Helena Tornero (Figueres, 1973) no ho pot dir més alt ni més clar: “en un futur, ens trobarem amb la desagradable sorpresa que en el drama dels refugiats, els ‘nazis’ som nosaltres. Per fer públic allò que està passant ha donat veu als refugiats en un text que neix fruit d’un taller d’escriptura amb els refugiats del camp de Nea Kavala, al nord de Grècia. L'obra està concebuda com una campanya solidària per millorar les condicions dels refugiats als camps.

Helena Tornero escriu al text que acompanya el programa de mà: «Avui, els guardians de les portes dels camps de refugiats, els qui seuen i llegeixen els diaris, els qui dicten les lleis que ‘guarden’ les portes d’Europa i neguen l’entrada a uns estrangers acusant-los de terroristes mentre per darrere venen a pedaços els seus països a multinacionals estrangeres que subvencionen armament, tota aquesta gent, no són persones com nosaltres. Som nosaltres. Nosaltres, que venim d’un país de represaliats, d’exiliats, de refugiats. Nosaltres, habitants d’una Europa que es va prometre a si mateixa que res semblant a l’holocaust mai més tornaria a passar».

Què és Kalimat?

Kalimat vol dir “paraules” en àrab. És un text teatral testimonial a partir dels escrits de deu persones, cinc homes i cinc dones: l’Ahmed, la Fàtima, el Ghadir, la Khamisa, la Shahenaz, el Baker, el Mahmood, la Manar, el Hussein i la Maryam. Deu persones que en aquests moments, mentre parlo, encara estan esperant poder refugiar-se apropiadament a Europa.

Com es gesta aquesta obra?

'Kalima't neix com una necessitat de fer alguna cosa més. Una necessitat que continua avui, perquè no es pot oblidar que la seva situació està molt lluny de ser resolta. No es pot parlar de Kalimat sense parlar de Paramythádes, un equip de gent de les arts escèniques que vam decidir organitzar una expedició als camps de refugiats l’estiu passat. “No som metges, no som socorristes, què podem fer nosaltres?”, pensàvem al principi la Lola Armadàs i jo mateixa, que vam ser les iniciadores del projecte. Imagina’t, la nostra primera idea era anar de cuineres. Però les organitzacions que vam contactar allà ens van dir que, si érem gent de teatre, havíem d’anar a fer el que nosaltres fèiem professionalment aquí, perquè era el que millor podríem fer. I vam reunir un equip per anar a treballar allà amb nosaltres: Marc Pujol, Manar Taljo, Alicia G. Reyero. Ens van ajudar a concebre i dissenyar el projecte altres companys de les arts escèniques: Jorge Picó, Víctor Rodrigo, Ester Nadal. Vam preparar tallers per a nens i adolescents, el col·lectiu més nombrós entre els refugiats, actuacions musicals, teatre de gest... I ens vam adonar que el teatre pot ser també una necessitat bàsica. Allà alguns dels participants ens van dir que tenien ganes d’explicar la seva situació mitjançant el teatre, però que no coneixien les eines. I vam decidir ajudar-los a escriure una petita obra, que es va poder representar el darrer dia allà. Va ser catàrtic i alliberador.

D’allò va néixer un projecte molt més gran?

Sí, després vam tornar aquí i no podíem oblidar la seva situació. S’apropava la tardor i amb ella el mal temps i hi havia gent en situacions difícils. A més a més, el seu estatus legal no els permet treballar. I aleshores vam pensar: “I si un teatre els encarrega un text?” I vam pensar que podria ser una forma d’aconseguir una retribució econòmica que els ajudés a passar millor l’hivern fent una feina que, a més, els permetés denunciar la seva situació. I de pas evitar que altres persones externes s’apropiessin dels seus relats. La desastrosa política migratòria europea i la guerra als seus llocs d’origen ja els han robat casa, feina, família, territori, llengua, cultura, identitat i drets bàsics. No volíem que ningú més els robés, a més, el dret a explicar la seva història. Vam escriure al Xavier Albertí, director del TNC, i dos dies més tard ja ens rebia al seu despatx i ens deia: “Expliqueu-me la vostra idea, expliqueu-m’ho tot”. Va fer tots els possibles perquè els refugiats poguessin rebre els diners de la seva feina com més aviat millor, perquè de seguida es va adonar del que podia significar per a ells. Així va néixer Kalimat.

La plataforma Coincidències és qui ha produït l’espectacle?

Paramythádes no és una associació, només un grup de gent. Com que tot va anar creixent, necessitàvem una entitat que ens volgués acollir. I Coincidències va decidir ajudar-nos acollint el nostre projecte. Kalimat és una coproducció amb el TNC.

Per primer cop sentim la veu dels refugiats, què ha representat per a ells aquest treball? És veritat que la paraula cura?

Sí, la paraula cura, sense cap mena de dubte. Per a ells ha estat molt important poder expressar dalt d’un escenari la seva situació injusta, fer públic que això està passant. Per això la primera porta on vam anar a trucar va ser la del TNC. Crec que els teatres públics han de tenir un compromís amb la societat, i la societat la formem tots. Qualsevol drama humà ens concerneix a tots. I no em serveix l’argument de “Jo no hi tinc res a veure amb la guerra a Síria”. Home, depèn. Potser tens els teus diners en un banc que inverteix en armament. Armament que ha esclatat damunt de les cases de la gent que ara tens a la porta de casa demanant refugi. Per tant, potser sí que hi ha alguna responsabilitat nostra. I el teatre és una gran eina, una eina curativa, això els antics ja ho sabien molt bé. El dia de la representació va ser molt bonic anar rebent els missatges d’agraïment des del camp, ells van seguir tota la funció via streaming, va ser molt emotiu. I el públic va descobrir moltes coses que els mitjans no diuen. Però no oblidem que ells continuen allà. Després dels dies d’eufòria va venir l’onada de fred i la indiferència, un cop més, dels dirigents europeus. Hi havia polítics veient la funció. Han fet alguna cosa? A Lesbos està morint gent congelada. Congelada! Tot i que en el fons no m’estranya l’actitud dels nostres dirigents. Tenim un país on el volum de gent sense llar augmenta cada dia mentre hi ha milers de cases buides, fruit de l’especulació immobiliària i de la protecció als bancs. Uns bancs que inverteixen en armament. En el fons, no cal ser un geni en economia per veure d’on venen tots els mals, ara mateix.

Per tirar endavant Kalimat vau impartir un taller d’escriptura al camp de refugiats?

Un cop vam parlar amb el TNC vam tornar a Grècia per treballar en la recollida de textos a la comunitat de refugiats. La idea era que narressin en primera persona el seu viatge fins a arribar a Grècia i el dia a dia a la vida del camp. Es van fer exercicis d’escriptura amb ells perquè anessin trobant la seva veu, alguns de més lúdics, perquè no hem d’oblidar que l’escriptura sacseja moltes coses i estan en una situació de molta angoixa i estrès. Estan en una espera en condicions infrahumanes, una espera que, a més, no els ofereix cap futur. I encara que ells miren d’estar alegres i fer el cor fort, el patiment hi és.

Una altra part important del projecte és que ha obert un espai web per recaptar diners i millorar les seves condicions de vida. La ­campa­nya segueix oberta?

Sí, la campanya de crowdfunding ja està acabada, però el compte corrent de Paramythádes continua obert i de fet encara hi ha gent que ens està ingressant donatius a través de http://www.coincidencies.com/paramythades/. I nosaltres els continuem fent arribar directament a les organitzacions independents que estan treballant als camps del Nord de Grècia. Són gent que coneixem personalment i hi confiem: hem vist la seva feina. Sabem que són diners que repercuteixen directament en la millora de les condicions dels refugiats. Estem en contacte directe amb el camp, així sabem quines són les necessitats més prioritàries a cada moment. És una realitat que canvia cada dia.

L’obra s’ha vist únicament a la Sala Tallers del TNC, arribarà a més llocs?

De moment només s’ha vist al TNC. Ens agradaria que es ­po­gués fer més. Tothom l’hauria de veure. I després seure i parlar-ne. Però estem parlant de deu actors i un músic. És molta gent. Per a mi era important que cadascun dels autors tingués la seva encarnació en un actor diferent: una polifonia de veus i físics diferents que ajuden a fer molt més potent el relat. I és també una forma de reconeixement a cada autor. Però per moure tanta gent fora de Barcelona necessites tenir una producció al darrere, i nosaltres, ara per ara, prioritzem invertir els diners en ajuda directa als camps. Aquí haurien de ser les institucions les que s’haurien d’implicar posant els recursos, perquè això sigui possible. Si hi ha algun festival de teatre o ajuntament interessat, endavant. Nosaltres ja hem fet la nostra feina. Ara que facin ells també la seva.

El teatre documental és molt necessari en aquests casos, havia fet un projecte similar abans?

Treballar amb material d’altri ja ho havia fet. Amb El Galliner de Girona, vaig treballar amb un grup d’adolescents a partir del que van viure els seus pares quan tenien la seva edat: la lluita democràtica al carrer, la transició, la repressió. D’allà va sortir Primeres imatges de Mart (Girona, 2012). També he treballat de forma similar amb adolescents a De-sideris (looking for happiness) (Teatre de Ponent, Granollers, 2011) i a Present, passat, futur i altres històries de la meva existència (Mataró, 2014). Però el que s’explica a Kalimat és un drama humà d’unes dimensions difícils d’imaginar. Pensa que no són només les condicions dels camps: aquesta gent venen d’una guerra d’una cruesa extrema. I només en sabem una petita part. La informació que ens arriba està filtrada per molts interessos aliens.

Durant l’obra, els protagonistes parlen dels voluntaris que els visiten, que arriben i marxen afegint un motiu més de tristesa a les seves vides, el vostre projecte té continuïtat allà...

Sí, vam lluitar molt per la continuïtat del projecte. Ens semblava que era injust generar unes activitats i deixar-les morir quan marxéssim. Per això vam fer un taller per a adults i adolescents que volguessin continuar fent la nostra feina quan nosaltres no hi fóssim. I estem contents d’haver-ho aconseguir: han fundat una companyia de teatre i continuen endavant, tot i que les condicions cada dia són més difícils. Però ells no es rendeixen. Allà hi ha molts herois. Potser hi ha gent que no se n’adona, però en el futur, de tot aquest drama humà se’n farà un relat, se’n faran pel·lícules, com se’n fan ara sobre el que va passar durant la Segona Guerra Mundial. I ens trobarem amb la desagradable sorpresa que aquí els “nazis” som nosaltres. El feixisme comença així: mirant cap a una altra banda quan algú és tractat amb injustícia.

Al camp de refugiats, les dones (com a tants països de la benestant i segura Europa) se senten insegures envoltades d’homes, també tenen aquest problema afegit..., allà.

Estem en una societat patriarcal i el camp no n’és una excepció. Però com tu molt bé dius, la discriminació vers la dona ja la tenim aquí a Europa. La policia teòricament existeix per a protegir les persones, no? Però si hi ha un intent de violació cap a una dona, en un camp de refugiats, prova d’anar a demanar ajuda a la policia grega, i veuràs què et diuen.

És una obra de reflexió, aconsegueix que l’espectador s’adoni que tots podem fer coses?

La idea és que la gent surti amb ganes de moure’s. De moure’s de veritat, no de posar quatre frases boniques al Facebook. I sí, tots podem fer coses. No cal anar allà, aquí hi ha molt per fer. Cadascú, des del seu lloc, pot fer alguna cosa, per petita que sigui. Podem enviar instàncies, inscriure’ns en grups d’ajuda, treure els diners dels bancs que inverteixen en armament i optar per bancs més ètics. Podem ajudar la gent que viu en condicions més precàries, tant els que són d’aquí com els que venen de fora, escoltar-los ja és un primer pas. Podem decidir quins productes comprem (evitar els derivats del petroli, per exemple), com ens informem, com eduquem els nostres fills. Si ets periodista, pots lluitar per una informació veraç. Si ets advocat, pots lluitar per engegar accions legals. Si ets un personatge públic, pots utilitzar la teva veu per donar a conèixer el que està passant, per desmentir rumors. Si ets mestre, pots educar contra la xenofòbia i a favor de la integració i la solidaritat. Tots podem fer moltes coses i ho sabem, però això vol dir dedicar-hi temps. Estem disposats a fer-ho? Jo crec que ho hem de fer, si no volem que, en el futur, se’ns caigui la cara de vergonya. De fet hi ha molta gent que està fent coses. Moltíssima gent. Són els polítics els que no estan fent la seva feina. I ho saben. Un dia seran jutjats per un tribunal. Espero poder veure-ho. La impunitat no és eterna.