Rita Martorell va néixer a Zuric però ella diu ser d’Olot, terra natal de la mare i on té el seu estudi, com també a Madrid. Que volia ser pintora ho va percebre ja de nena, quan “ja demanava llapis per dibuixar” i sempre li sortien cares. D’adolescent ja retratava els amics i amb 18 anys ja tenia encàrrecs. Des d’aleshores, el gènere del retrat i l’estudi de l’ésser humà han marcat la seva trajectòria professional, ara recollida en un dens volum on fa una pinzellada dels seus darrers vint anys de retrats.

Quelcom que impressiona quan un repassa el volum, autoeditat amb motiu d’una retros­pectiva feta a Marbella l’any passat, és el gran nombre de figures públiques a les quals Martorell ha retratat. El primer, el divulgador científic Eduard Punset. “Es tractava d’una amistat del meu pare, algú a qui jo admirava molt i que té un carisma”, explica Martorell. Aquell retrat va ser l’inici d’un camí que la van conduir fins a exposar a Estrasburg l’any 2000. D’allà va connectar amb Marbella i amb l’aristocràcia europea que va projectar aquell escenari en l’àmbit internacional. “És un lloc molt cosmopolita tot i que al gran públic arribi només la seva imatge més frívola”, analitza.

Partir de la pura intuïció

Martorell sempre treballa amb el personatge al davant. “Necessito conèixer-lo perquè és en parlar-hi, tenint-la al davant quan la persona desprèn quelcom, com et mira, com et parla”, diu. Així, fa diferents sessions, quasi sempre a casa del retratat, i és a partir de l’emoció, de la pura intuïció que sent, quan decideix aplicar una o altra tècnica o color. “El tractament és part de l’emoció, el misteri de l’art”, afirma.

L’artista reconeix que, molt sovint, la visió pública d’una persona no s’adequa gens a com és íntimament. Tots els personatges públics que ha retratat, diu, la respecten molt. “Sempre els dic que no poden influir-me”, comenta tot afegint que allò que li interessa “es veure la naturalitat amb la qual posen, els deixo sentir-se còmodes i relaxats, mai els forço a res”.

Reeixir amb un retrat és difícil. “El retrat és un gènere complex i hi ha artistes que no l’aborden perquè hi ha un treball i un esforç darrere”, comenta Martorell. Ella ho ha fet per persones amb un títol nobiliari com la comtessa Gunilla von Bismark; jutges com Baltasar Garzón; polítics com Fernando Moran, Joaquim Nadal o Concepció Ferrer o artistes com Houellebecq, Sergi Mateu i esportistes com Samuel Eto’. Això, diu, la incentiva molt, “em creen curiositat”. “La ment de cada persona és tan diferent. El retrat va més enllà d’allò físic, és l’enigma de com serà quan el retrati”, explica. De fet, Martorell podria escriure un llarg llibre d’anècdotes biogràfiques perquè, assegura, “m’ha passat de tot”.

Un dels retrats que encara té a mig fer és el del jutge Garzón. Temps enrere, el va conèixer a Jaen a través d’amistats comunes. “És una persona que m’ha impactat molt; la gent veu en ell una imatge agressiva i prepotent, amb una mirada molt forta i en canvi és un home molt dolç, tranquil i analític”, explica. De fet, el volum inclou una entrevista que Garzón li ha fet a l’artista, on ­“deixo veure com sóc”.