Des de fa unes setmanes, la capella de Sant Llorenç de la Basílica de Castelló d´Empúries llueix en la seva màxima esplendor. Finalment, els vitralls d´inspiració medieval moderna, que el doctor Miquel Orós ha creat durant mesos en el seu petit taller del poble, s´han col·locat en els finestrals tapiats que, des de feia uns quants segles, els estaven esperant. Tot i no disposar de llum natural i pendents de col·locar leds que els il·luminin, els vitralls, dedicats al papa sant Sixte i a sant Llorenç, capten l´admiració dels centenars de visitants de la Basílica.
La creació d´aquests dos vitralls, que fan uns tres metres d´alçada, ha requerit la màxima paciència i professionalitat. D´això, a Miquel Orós no n´hi falta. Era l´any 1985 quan Orós es va aproximar a aquesta tècnica artesana buscant un cert aïllament per escapar de l´estrès de la seva feina com a metge que li impedia quasi dormir i concentrar-se. Li ho va suggerir un col·lega seu de Cambridge, que ja la practicava, i va ser, realment, un gran encert. "És una teràpia molt bona", afirma. Tot i ser una afició, Orós va formar-se convenientment assistint a cursos professionals a Anglaterra i, posteriorment, a un màster a Catalunya, a la Fundació Centre del Vidre de Barcelona, actualment desapareguda.
Desconeixement profund
La fragilitat de treballar amb vidre ha afegit cert risc al procés de creació d´aquests vitralls de Castelló. "El vidre no el pots tallar recte, li has d´anar donant forma", explica Orós que afegeix que, antigament, els vitrallers els feien amb unes eines concretes, quelcom que també es fa servir, però aprofitant les innovacions en certs aspectes. Tot i que això no impedeix que continuï essent "una feina d´hores i hores".
El procés per fer els vitralls va iniciar-se amb la selecció dels motius, de la mà de mossèn Ferran Jarabo. Orós explica que, per fer-los, se segueixen les tècniques "dels antics artesans". Reconeix, però, que la gent desconeix profundament aquest món. "És un art manual que requereix molt temps; abans es pagava per peça feta, però ara dedicar sis mesos a una peça no surt a compte, és molt difícil viure d´això", assegura dolgut, tot afegint que aquest art "s´està perdent". En aquest sentit, ell forma part d´un grup, integrat per professionals d´arreu del món, que conreen la tècnica i ajuden que no es perdi. Alguns d´ells, reconeix, són autèntics artesans, com l´arquitecte González Dori que destaca, sobretot, "pintant en grisalla".
Després de triar el tema i documentar-se al voltant de la vida dels dos sants, calia triar l´estil, en aquest cas d´inspiració medieval com les figures estilitzades gòtiques del mestre Cayo Jesús Fernández Espino. "Sempre busques lligams quan treballes", explica el vitraller. La figura de sant Sixte, en ser Papa, apareix més ornamentada amb tota mena de simbologia medieval que li és pròpia. Un cop triat el disseny, cal dibuixar la figura i triar la pàtina de colors. "Podia pintar-ho en grisalla, però he optat pels vidres de colors Tiffany que vénen dels Estats Units, són una preciositat i et permet fer moltes coses", explica. Tot seguit toca tallar el vidre, peça a peça. Un cop tallats i pintats els elements figuratius amb grisalla de diferents colors, s´entren les peces al forn. Més tard toca perfilar i emplomar cada vidre. S´ajusta el plom i es fan les unions amb gotes d´estany a 350 graus per no fondre el plom. "No sé com ho feien antigament per conèixer la temperatura justa", afirma. Per donar més consistència a la peça, es col·loca una mena de ciment, oli de llinosa i cola. Un cop massillat, s´ha de treure i polir.
Que els vitralls de Castelló siguin ara una realitat és gràcies a l´interès d´Orós, que no només ha finançat la seva elaboració i hi ha dedicat desenes d´hores, sinó que, al seu voltant, ha generat múltiples complicitats de particulars i altres artesans castellonins com Secundino Ovelleiro, totalment altruistes. Tot i això, remarca les dificultats que han arribat des de les administracions implicades, en aquest cas, l´Ajuntament, el Bisbat, la Diputació i la Generalitat. A parer seu, "són organismes que no es parlen entre ells". Com a detall surrealista, només cal dir que a Orós se li exigí presentar un pressupost previ, quelcom difícil perquè, com ja se sabia, es tractava d´una iniciativa voluntària per ajudar a recuperar la grandiositat de la Basílica.
Ofici minuciós i detallista
El taller de Miquel Orós és petit, però permet captar a la perfecció un ofici artesà minuciós i detallista. A banda de les peces de creació pròpia, d´estils diversos, Orós també té peces adquirides a antiquaris i restaurades per ell mateix. "Restaurar és quasi més complicat que fer-ho nou, perquè tot està esgavellat, trencat", comenta. Quan Orós aborda una restauració com la que s´ha fet dels vitralls de la Basílica a la capella de Sant Llorenç i de la Sang, segueix les normes que marca la Generalitat, les mateixes de tots els centres de restauració com els del Museu del Prado a Madrid o del Louvre a París. Una d´aquestes normes és que "la peça ha de ser semblant, però no igual, perquè es percebi la diferència". "Són uns bons criteris i jo els agraeixo", conclou l´artesà.
