Per a Secundino Ovelleiro (Cerdedo, 1941) treballar la pedra ha estat com respirar, quelcom essencial. Ofici artesà après per la necessitat de sobreviure, va esdevenir una font inesgotable de treball i records que ara rememora. Les seves mans, fortes i encara poderoses, han treballat moltes de les pedres que suporten alguns dels monuments històrics catalans més emblemàtics com la Catedral de Girona o la de la Seu Vella, el pont de pedra de Besalú i, evidentment, la basílica de Castelló d´Empúries. Ovelleiro representa a tots aquells experts i anònims picapedrers gallecs que van desplegar els seus coneixements per reconstruir una part de la història monumental espanyola marcada per la guerra civil.
Ovelleiro és un home modest que fuig dels protagonismes. La seva memòria, però, és destacable i permet viatjar en el temps. De petit va anar poc a l´escola, ja que ben aviat es va posar a treballar en una fusteria "però es guanyava poc i havia d´anar a fer la mili". Aleshores, l´encarregat de l´empresa (que coordinava restauracions de monuments a Catalunya, Herminio Reis Sueiro, que també era de Cerdedo) va decidir endur-se´l cap a Catalunya, concretament a Girona. Era l´any 1962. Va ser aquí on va començar a treballar la pedra al costat de mestres picapedrers gallecs, alguns d´ells ja grans. "A cada poble n´hi havia set o vuit de bons", recorda Ovelleiro, quelcom que va canviar molt amb la modernització de l´ofici.
Llarga processó monumental
Després de fer la mili, dos anys destinat a infanteria de marina "totalment perduts", va tornar a Catalunya per treballar a la catedral de la Seu d´Urgell, concretament fent les teulades. I des d´allà va iniciar una llarga processó de pobles i ciutats on va treballar, juntament amb els seus altres companys picapedrers, molts gallecs però també empordanesos, en la restauració dels monuments importants: Bañares a Santo Domingo de la Calzada (Logroño); Zenarruza (Bilbao); Morella (València) i un altre cop a Girona per treballar al monestir de Sant Pere de Galligants, concretament, restaurant el Claustre, actual seu del Museu d´Arqueologia de Catalunya a Girona; el claustre i la sagristia de la Catedral i la pujada a Sant Domènec, entre altres.
La basílica de Castelló d´Empúries també va ser un monument on Ovelleiro va treballar, ja com encarregat, als anys 70. El coneix, doncs, molt bé. L´impacte visual, d´entrada, va ser fort. La basílica estava pràcticament a les fosques, mossèn Salvador Pagès, "molt bon home", ja havia fet feina obrint els finestrals laterals, i molt degradada a causa dels estralls soferts durant la guerra civil quan es va incendiar. Les actuacions que van dur-hi a terme, finançades per la Dirección General de Arquitectura de Madrid, dirigida durant tres dècades per l´arquitecte Francisco Pons-Sorolla, "un gran professional i molt bon home", recorda, van ser importants i es van notar, sobretot, a la zona de l´altar. "Allà vam obrir els finestrals que estaven tapiats, vam posar alabastre i vam refer les columnes que estaven molt malmeses", explica Ovelleiro amb qui parlem davant mateix de la pica baptismal romànica que reposa en una base, feta de pedra grisa de la pedrera de Vilamacolum, treballada per les seves pròpies mans i sempre preservant l´estil i la manera de fer dels picapedrers que el precediren.
A la basílica, els treballs van ser importants: es reféu tot el sostre, una obra impressionant durant la qual es va localitzar material com àmfores, que ara s´exhibeixen al museu parroquial, impulsat també per mossèn Pagès. A més, es va instal·lar l´escala de cargol de ferro del campanar i se substituïren gàrgoles i pedres, i es va fer la canalització d´aigües.
"Molt per fer encara"
"Encara queda molt per fer", reconeix l´artesà admirant l´interior de la basílica. Explica que, quan ell va treballar-hi, es va proposar concloure la segona torre de la basílica, però es van trobar amb l´oposició del poble. Ara, l´espai pateix molta humitat. Ovelleiro també alerta que l´altra torre, la del rellotge, també té problemes estructurals. En aquest sentit, un dels punts a tractar amb urgència són els contraforts externs, reconeix el director del Museu d´Història Medieval, Jordi Canet, que afirma que això encapçala la llista de prioritats.
Secundino Ovelleiro viu a Castelló fa quasi quaranta anys, quan es va establir amb la seva dona i tres filles. Per a ell va ser tot un enrenou, perquè la feina l´obligava a desplaçar-se molt i, a voltes, lluny. Recorda, sobretot, quan estava fent-se la casa i li coincidí treballant a Terol. De dilluns a divendres feia jornades d´onze hores. Divendres a la tarda agafava un tren per ser a Castelló, treballar en la construcció de casa seva, el dissabte i el matí de diumenge, i tornar a Terol al vespre. "No tenia descans", rememora.
Paciència i pràctica
Ovelleiro va aprendre l´ofici tal com ho havien fet els picapedrers que el precediren: fent-ho tot a mà. "La pedra no és difícil de treballar, però requereix no cansar-se i tenir paciència per evitar que se´t trenqui a les mans", comenta tot afegint que has de saber què vols fer i com la piques. "La pràctica només l´aconsegueixes fent, només mirant com es fa, no surt", assegura per pròpia experiència. Durant trenta anys, va dedicar-se a la rehabilitació de monuments fins que l´empresa va tancar. Aleshores va seguir treballant, però fent cases de pedra per a turistes a la costa. Fa deu anys que Ovelleiro es va jubilar, però l´ofici el porta en els gens. "Treballar la pedra m´ha agradat sempre", confessa. Potser per això i pel seu esperit generós, fa poc ha col·laborat en l´habilitació de la capella de Sant Llorenç, per col·locar els vitralls creats i donats per Miquel Orós a les obertures tapiades. També veu amb bons ulls el fet de participar en un curs taller d´artesans, un projecte que vol fer realitat ben aviat i que podria revertir en els monuments locals.
