Els pares de Roser Rosés (1926) van enviar-la a Rússia als 12 anys per protegir-la de la guerra civil. No va tornar a veure´ls fins que en tingué 21. Tornà, aleshores, a una Catalunya ben diferent. Després de set dècades ha recollit tots els seus records en un llibre, 'Trenes tallades. Records d'una nena de Rússia', presentat dijous a Figueres.
A primer cop d´ull, Roser Rosés sembla una persona fràgil, però una espurna encén la seva mirada. El llibre, diu, "m´ha alliberat dels vells fantasmes que duia dins". En aquesta entrevista explica part de la seva història.
Imaginava el ressò que podria tenir aquest llibre?
No, m´ha canviat la vida.
Com sorgeix aquesta aventura d´escriure els seus records?
Jo ja tenia tot això escrit per als meus fills, perquè el dia que faltés sabessin aquesta part de la meva vida que em va tocar viure. Una vegada ho vaig comentar a una amiga, l´Helena Vidal, nascuda a Rússia i de pares catalans, i ho va voler llegir. Ella tenia interès, el seu pare havia estat mestre meu. L´hi vaig deixar amb tota la il·lusió i ella ho va ensenyar als editors de Cal·lígraf i, pim-pam-pum, ja va estar. Sense adonar-me´n ja tenia el llibre al carrer i iniciava aquesta aventura inesperada.
La seva és la història que molts altres nens també van viure. Rússia acollí 2.873 infants.
Sí, sí, però això és el que he viscut jo. Els exilis, com tot, cadascú els té d´una manera i jo he escrit el que he viscut. Entenc i comprenc que hi hagi gent que pensi que no combrego amb una o una altra cosa, però és el que m´ha tocat viure a mi.
La seva va ser una infantesa feliç.
Sí, tot normal.
Els seus pares, però, decidiren enviar-la a Rússia per protegir-la.
Sí, jo patia molt, tenia fins i tot atacs de nervis a causa dels bombardejos, m´alteraven molt. Un oncle meu era qui feia les expedicions a Rússia i m´hi va apuntar.
Tot va resultar com pensava?
Creia que el fet natural seria viure en família, amb els meus oncles, i això no va ser així.
És clar, només arribar a Leningrad ja la separaren d´ells.
No va ser una cosa que em torbés en un primer moment, perquè l´oncle, que era metge, va haver de marxar per dur una altra expedició de nens. Just en arribar a Figueres es va assabentar que Franco havia pres Barcelona i va llançar maletes, va girar cua i va fugir, afortunadament a Mèxic. Sort d´això perquè, amb el temps, vam poder sortir de Rússia i anar-hi.
Com vivien els infants?
En règim d´internat.
No va ser traumàtic?
No, no. A Leningrad ens van instal·lar en un hotel per viure la quarantena.
Degué ser molt xocant.
Molt, la neu, aquella manera de parlar tan estranya... A Leningrad ja ens ensenyaren l´alfabet ciríl·lic i un rodolí en rus. Ens començaven a introduir de manera amable i agradable. Recordo molta higiene, ens dutxàvem cada dia. És clar, veníem d´un país en guerra.
Passada la quarantena s´instal·len en una colònia de Pravda on viuen durant dos anys. Com era?
Eren internats de nens. El professorat era, principalment, espanyol i alguns russos que parlaven castellà.
Visqué un ambient familiar?
Sí, perquè vaig marxar amb una cosina de València, la Lola, que tenia la meva edat. Sempre anàvem juntes. La meva tia, a l´inici, també hi era, però se li va morir la filla, de tres anyets, va patir molt i la van dur a una casa per a adults. Ella no va assumir mai quedar-se sola sense el marit i després sense la filla. Sort que estava embarassada i va tenir un nen. Allò la va fer viure.
Els infants s´adaptaven millor?
Sí. Jo no vaig sentir angúnia de sentir-me empressonada, perquè eren tres pavellons amb jardins entremig, era molt agradable, la colònia. Havia estat una casa de repòs. Però, és clar, no hi tenia els pares. Tot va canviar però, de fet, amb la guerra viscuda, els canvis els vas assumint d´una manera natural. No quedava més remei.
Va fer amistats?
Durant tres o quatre anys vaig estudiar i després, amb la guerra, treballava, perquè necessitaven mans. Molts espanyols es van enrolar amb l´exèrcit rus per defensar aquell país que ens havia acollit molt bé. Ara no acullen cap refugiat. És un desastre.
Quan esclata la Segona Guerra Mundial tot canvia.
Va ser un desastre total. Ens evacuaren de seguida a un poblet de la República del Volga, Kukkus.
Tornaren els bombardejos...
Tornava l´horror.
Pitjor.
No es va quedar gaire a Kukkus. Vostè va decidir trobar la seva tieta i nebot enviats a Taixkent i, més tard, a Kokand.
Sí, em van evacuar a l´Àsia Central i després cap a Crimea i novament em vaig reincorporar a la casa de nens, que ja era de joves.
Sempre mantingué l´esperança?
L´esperança de tornar a casa, sempre. Ho vaig aconseguir al cap de set anys i mig de marxar.
Sortir de Rússia no devia ser fàcil.
La nostra va ser la segona i última expedició que va sortir. L´eufòria de guanyar la guerra els va fer veure les coses a escala internacional, però després van tornar a la seva manera de ser.
De Rússia arriba a Mèxic, passant pels Estats Units. Quin xoc cultural.
Vaig viure´n molts, cultures diferents, fins i tot la vestimenta.
Després retorna a casa. Sabia tot el que havien viscut els seus pares?
No, el meu pare no em va ni venir a rebre, perquè no era lliure per desplaçar-se pel seu país.
Torna a una Catalunya diferent.
Del record que en tenia, vaig trobar que tot era fosc, trist.
Tot allò que visqué ho compartí.
El 2006 vaig proposar fer una xerrada i va ser quan vaig trencar el gel. Aleshores em vaig incorporar de voluntària al Museu d´Història de Catalunya i anava per les escoles i instituts. Va ser difícil parlar. No ho havia fet ni amb la família.
Per què?
Perquè no saber et protegeix per si algun dia et fan un interrogatori policial.
