Algun dia, potser quan tornem a l´era analògica devorats pels bocamolls virtuals, haurem de replantejar l´exercici de l´opinió, sobretot quan es fa des de la immediatesa i quedant-se en les lectures superficials de les ficcions contemporànies. Batman v Superman: el amanecer de la Justícia és la penúltima víctima d´una tendència molt pròpia de la tirania dels 140 caràcters: el judici de traç gruixut sobre qualsevol producte considerat mainstream, obviant tot matís i descuidant, pel camí, l´anàlisi reposat d´objectius i resultats.

Es pot d´estar d´acord que aquesta no és una pel·lícula perfecta; de fet, es podria arribar a dir que resulta irregular en la seva recerca d´una cohesió tonal (un dels problemes inherents al cinema de Snyder) i que, a més d´una dispersió notable en el segon acte, peca d´això tan recorrent en un determinat cinema de superherois de confondre l´èpica per la pompa. Però assumides aquestes imperfeccions, algunes acusacions cauen pel seu propi pes.

Per començar, la que concerneix al guió. Algunes veus han apuntat a la seva inexistència i les seves presumibles puerilitats, però la seva estructura resulta modèlica: després de traçar un hàbil paral·lelisme entre el naixement de Batman (que no el de Bruce Wayne) i el de Superman (i en aquest sentit s´ha d´haver vist El hombre de acero per entendre per on van els trets), la narració s´articula a partir d´un joc de miralls que avança, en perfecta sincronia, fins a l´aparició del vèrtex encarnat en aquesta magnífica Wonder Woman que interpreta Gal Gadot. El joc de miralls aparenta ser senzill, però està plegat de detalls enginyosos. Al film, Superman és el símbol, el Déu que ens atemoreix, a qui se li nega la normalitat per la seva condició de diferent; Batman, al seu torn, és l´home, el nadiu recelós i ressentit presoner dels seus traumes. Superman representa les nostres aspiracions; Batman, la nostra realitat. Snyder desgrana aquesta juxtaposició en una buddy movie plena de referències a la vinyeta, i amb idees (Metrópolis i Gotham, ciutats veïnes i en permanent contrast; la mare dels superherois com a nexe d´unió de dues visions divergents sobre el Bé i el Mal) que transcendeixen el cinema de superherois a l´ús.

Podria limitar-se a ser un espectacle més, però Snyder prefereix jugar-se-la amb una faula de forta càrrega política que ofereix una mirada gens conformista al món posterior a l´11-S. I ens ha obligat a molts, com a un servidor, a menjar-se les seves pròpies paraules: sí, Ben Affleck ha resultat ser un Batman extraordinari.