Oblidem els plomissos The Raconteurs. El llegat de The White Stripes cal buscar-lo en la carrera solista del seu líder i alma mater, Jack White, que fins i tot adopta una estètica similar (llavors, vermell, ara blau) per empaquetar les seves cançons. Després de Blunderbuss (2012), el segon treball de l´atrafegat músic nord-americà (que es multiplica produint i gestionant el segell Third Man) reincideix en una lectura electrificada del blues en què ret homenatge als clàssics (la inicial Three women és una reformulació del Three women blues de Blind Willie McTell) alhora que la porta al present segons els preceptes marcats per la cèlebre Led Zeppelin (una de les referències bàsiques en tota la trajectòria compositiva de White). A més, Lazaretto també proposa aproximacions a gèneres afins que amplien el camp d'acció de White, des del funk (amb referències hip hop) de la cançó titular fins l'instrumental High ball stepper, passant per la balada al piano que tanca l'àlbum (Want and able) o Temporary ground, una cançó de taverna a duo amb Lillie Mae Rische. Falten hits en aquest Lazaretto, sí, però no bones cançons. Ens trobem doncs davant d´un treball poc cridaner a primera escolta, però deliciós com a col·lecció melòdica.
