Ja sabíem que eren capaços de facturar cançons pop d´extrema bellesa, amb aquell aire quotidià que sembla haver passat de moda. Fa un parell d´anys, gràcies a Música para cerrar las discotecas i Cruzo los dedos, dos temes inclosos en sengles EP´s, ja van captivar amics i estranys, posant de manifest que la manera de fer d´aquelles bandes indie pop dels noranta, citem per exemple La Buena Vida i Le Mans, dos referents del Donosti Sound, no s´havia perdut del tot. Laura Antolín i Marc Ribera, els dos genis barcelonins que es troben al darrere d´aquesta sorprenent banda de pop (també alternen les seves veus al llarg del treball), juntament amb Cati Bestard, Jaume Cladera i Francina Ribes, fan bones les sensacions que havien anat sembrant prèviament, amb un debut dolç, quotidià i, sobretot, molt i molt melòdic. Un primer llarga durada que esdevé el mirall d´una generació marcada per la por, la inseguretat laboral i la incertesa emocional. L´esperit de la coneguda com a generació perduda queda reflectida en cançons com Hacer algo («¿Hasta cuando deberé esperar? ¿No sería hora de empezar a hacer algo?»), Parque Jurásico («Si me pongo a pensar, la vida era fácil, no tan conflictiva, comíamos más sano, dormíamos mejor») o Ya es tarde («Puedo despedirme de tener una jubilación. Imposible conseguir mi piso ideal»). Tretze peces que també invoquen cors trencats o filosofia urbana, interpretats amb guitarres càlides, algún elegant sintetitzador i molt bon gust.