Basili Gironès, el fotògraf de l’Escala que va trobar darrere l’objectiu la seva manera de parlar

La conversa amb Basili Gironès Bofill comença en una terrassa de la platja de les Barques de l’Escala, però s’interromp constantment. Un veí el saluda, un altre s’atura a parlar-hi i algú més li pregunta com va tot. Basili respon, fa alguna broma i reprèn el fil. L’escena explica fins a quin punt s’ha convertit en un personatge popular del poble.

Va néixer el 27 de gener de 1993 a Romania amb el nom de Vladut Vasile, que encara figura als seus documents oficials. El 19 de març de 1999, quan tenia sis anys, va ser adoptat per la parella escalenca formada per Pere Gironès i Flora Bofill, que no havien pogut tenir fills.

D’aquella arribada recorda, sobretot, «una confusió total». Venia d’un orfenat de Romania, no coneixia els seus nous pares i tampoc entenia la llengua. «La gana i el fred no s’obliden mai», diu quan evoca els anys passats a Romania.

El contrast amb l’Escala va ser enorme. Va passar d’un entorn de l’interior a un poble obert al Mediterrani, on l’esperaven una família i molta gent que volia donar-li la benvinguda. Gironès recorda que va ser un dels primers infants adoptats internacionalment que van arribar al municipi.

Els primers temps no van ser fàcils. Havia d’aprendre una nova llengua, acostumar-se a una família i començar l’escola. A més, era molt quec. «Abans ho era molt més», explica. Amb els anys ha millorat, però aquella dificultat per expressar-se oralment acabaria tenint molta importància en la seva relació amb la fotografia.

Els primers dies d’escola reflecteixen el desconcert d’aquell nen de sis anys. «Jo pensava que anava a un altre orfenat», recorda. Va haver de repetir curs, però aquell període també li va permetre construir una xarxa d’amistats que encara conserva.

«Tinc poca família, els meus pares, el meu oncle Paulí i la meva àvia Maria ho han estat tot per a mi, però tinc molt bons amics que sempre m’han ajudat a les bones i a les males», explica.

Amb el temps, Vladat Basile es va convertir simplement en Basili, el nom amb què tothom el coneix a l’Escala. I ell se sent plenament escalenc. Si ha de triar un racó del municipi, es queda amb l’Olla, pel mar i per les vistes sobre el paisatge que ha fotografiat tantes vegades.

Fotografia com a llenguatge

La passió va començar amb una petita càmera de plàstic que li va regalar el seu pare. Encara la conserva. Cap al 2006 ja feia fotografies de manera habitual i, després d’altres càmeres de carret, va arribar una Olympus. L’any 2010 va començar a col·laborar amb l’EMPORDÀ i posteriorment ho ha fet amb altres mitjans. Però per a ell la fotografia va molt més enllà d’una feina. «La fotografia és la meva vida i és part de mi. És la meva ombra», afirma. I ho relaciona directament amb el quequeig: «Com que no em podia defensar gaire parlant, em podia defensar darrere d’una càmera». L’objectiu es va convertir així en una manera d’explicar-se sense necessitat de paraules.

Amb els anys, Gironès ha anat construint també una memòria gràfica de l’Escala. Fotografia obres, festes, temporals, carrers, persones i petits moments quotidians que, amb el pas del temps, adquireixen un nou valor. Arxiva les imatges, ordenades per anys, mesos i temes. Li agrada recuperar fotografies antigues, tornar-les a publicar i recordar les històries que hi havia al darrere.

L’oportunitat «perduda»

Durant els vuit anys i mig que va treballar a l’Hostal Empúries, a Cal Gambo, Gironès va viure de prop un dels esdeveniments més mediàtics celebrats a l’Escala: el casament de Kimbal Musk, germà d’Elon Musk. Formava part de l’equip de l’establiment i, malgrat tenir ben a prop convidats de la dimensió de Salma Hayek, va guardar la càmera. Per a un fotògraf, admet, no va ser fàcil, però va anteposar la professionalitat i la confidencialitat que exigia la seva feina. «Estava lligat de mans i peus», recorda. Una oportunitat fotogràfica excepcional que va deixar passar conscientment perquè aquell dia no hi era com a fotògraf, sinó com a treballador de l’hotel. Una anècdota que resumeix a la perfecció el seu tarannà.

Sense buscar-ho expressament, ha acabat recollint el relleu d’altres fotògrafs que abans que ell van documentar els canvis del municipi. Potser aquesta dedicació explica també que tanta gent el conegui. Durant la conversa les salutacions continuen. A ell li agrada: «Això fa poble. Fa amistat».

Quan se li demana quina fotografia el representa més, no tria cap paisatge espectacular. Escull la imatge del dia en què l’Ajuntament de l’Escala va acollir un acte pels seus deu anys dedicats a la fotografia. La sala era plena. Hi havia els seus amics, la seva mare i l’alcalde Víctor Puga. El seu pare ja havia mort. Aquell dia, recorda, «em vaig emocionar molt». Ara es desviu per fer costat a la mare i actuar com un escalenc més, fent que en Vladut Vasile i en Basili siguin una sola persona.n escalenc més, fent que en Vladut Vasile i en Basili siguin una sola persona.

Subscriu-te per seguir llegint