Clotilde Martínez, excorallera: "A vegades havia sortit de l’aigua amb els pits i la zona dels ronyons negres com el carbó"

Clotilde Martínez (1949) era tècnic mercantil i treballava de comptable a Barcelona fins que va deixar la feina per dirigir el centre Tritón de Llafranc, un negoci compartit amb el seu home, el també coraller Joan Quintana. Més endavant, Clotilde també exerciria de corallera amb el seu home essent la primera i única dona al Mediterrani a tenir el títol oficial. Als 46 anys ho va deixar després de patir diversos problemes de descompressió i altres ensurts en aigües molt brutes. Quan li demanem fotografies seves d'immersions sorprenentment reconeix que no en té. Recorda que mentre al seu home, Joan Quintana, els mitjans de comunicació li havien fet tot de reportatges, a ella l'havien deixat sempre al marge. "No tinc imatges meves perquè sempre el filmaven a ell", comenta amb ironia.

Què l'atreia de la immersió?

Vaig fer el curs perquè ell (Joan Quintana) el volia fer, si no no se m’hagués acudit. Jo nedava des que tenia quatre anys. A Barcelona anàvem a les platges de Sant Sebastià, anava nedant a les boies amb quatre anys. La meva mare hi anava cada dia, tot l’any, treballant i tot buscava una estona.

La immersió li agradava?

Vaig tenir problemes, però estava bé, tot i que jo mai he baixat cent metres, no he passat dels seixanta.

Es va treure el permís també a Cartagena?

Sí, era l'única dona i em van putejar molt. Primer vam anar a l’escola nàutica d’Alacant. Hi havia corallers de tota la vida, però com no sabien fer l’examen teòric, els el vaig fer jo. Els van aprovar a tots menys a mi. Em vaig anar a queixar i el meu examen havia desaparegut. Vaig haver de tornar a examinar-me, però com m’havia queixat ja no van poder amagar-lo.

Hi havia molt masclisme?

Home, mira, li van donar a tothom una monobotella de 16 litres i a mi una bibotella de 12, és a dir, 24. Quan em vaig queixar em van dir: «Vols fer feina d’home, carrega com un home».

Però ells no ho duien.

No, ho duien els professionals de l’Armada.

I les proves a l’aigua?

Les vam fer a Múrcia. Et donaven una bossa amb claus, fustes i un martell i havies d’anar al fons, a 40 metres, a fer una caixa. Després muntar un pipeline i baixar a 60 metres, que no va baixar cap monitor. Molts s’ho van prendre a broma i se’n van anar a les boies a fer musclos.

Quant temps s’hi va dedicar?

Uns anys només perquè tenia gent gran a càrrec a casa, un nen petit, i amb la menopausa, quan vaig tenir problemes de descompressió, ho vaig deixar. A vegades havia sortit de l’aigua amb els pits i la zona dels ronyons negres com el carbó.. Una altra vegada vaig haver de fer la descompressió a l’aigua. Sempre n’havia tingut més que ells i el metge no et sabien explicar, però les taules de descompressió estan fetes a partir de soldats de la mili, és a dir, d’homes de vint anys. No tenien ni idea de com afectava una dona.

A banda de fer immersions i de corallera, també escriu.

He publicat una novel·la. Abans havia escrit alguna cosa, articles d'opinió en algunes revistes, però mai m'havia atrevit amb un llibre. També vaig ser finalista als Jocs Florals de Ripoll, en la categoria de prosa.

De què va aquesta primera novel·la? Del món del mar?

No, no té res a veure. És la història d'una dona de la meva edat. Comença quan és petita i parla de com era Barcelona... És una història una mica personal.

Martina un amor etern

Autora: Clotilde Martínez

Editorial: El Toll

Subscriu-te per seguir llegint